diumenge, 24 de febrer de 2013

The Station Hollers

Ahir vam fer el nostre primer concert a Can Jordi. Només havíem fet mig assaig (!) però això no va comportar grans problemes. Vam tenir la col·laboració molt especial d'en Dennis Herman amb el dobro i a la segona part del concert vam tenir la percussió d'en Gabriel Vidagany. Cinc Hollers a Can Jordi!

El dia havia començat fred i gris però després va sortir el sol i al final hi havia prou gent a dins i a fora. Molt bon ambient, bona música i bona companyia. I l'hospitalitat habitual de la gent de Can Jordi. No es pot demanar més.

IMG_6790_e
IMG_6760_e
IMG_6730_e
IMG_6816_e
IMG_6762_e
IMG_6687_e
Fotos: Laura Amengual

dijous, 7 de febrer de 2013

La nova foto de Robert Johnson


M'he assabentat (via Soulman), que finalment s'ha autenticat la nova fotografia de Robert Johnson.

Recordem, per a qui no ho sàpiga, que fins ara només existien dues fotografies conegudes del mític bluesman. La primera foto és un retrat d'estudi fet al Hooks Brothers Photography Studio de Memphis (Tennessee). Aquesta foto era de la germanastra de Johnson, Carrie Spencer, que la conservava dins la seva Bíblia, i va ser utilitzada per a la portada de Robert Johnson: The Complete Recordings (Columbia Records, 1990). La segona foto, en què el bluesman apareix amb un cigarret als llavis, també era propietat de la seva germana i va ser publicada per primer cop a la revista Rolling Stone l'any 1986.

Bé, doncs resulta que un guitarrista clàssic anomenat Steven "Zeke" Schein estava cercant una guitarra vella a eBay i va trobar una foto titulada "Old Snapshot Blues Guitar BB King???". La va comprar. La llargada dels dits d'un dels individus de la foto faria sospitar alguna cosa a qualsevol amant del blues. La fotografia ha estat donada a Getty Images pel Robert Johnson Estate i allà l'han restaurada. Des del 2007 s'ha sotmès la fotografia a anàlisis forenses i finalment s'ha confirmat que es tracta de Robert Johnson i Johnny Shines. Aquest últim, per cert, recordava haver-se fet una foto amb el seu amic.

dilluns, 4 de febrer de 2013

The Station Hollers

Estic molt content amb aquest projecte: The Station Hollers. Alguna tarda hem tocat un parell de cançons tots tres a Can Jordi i ens ho hem passat molt bé. Així és que hem decidit fer una cosa una mica més elaborada.

Tres pàjarus amb tres guitarres. Ja els coneixeu. Per una banda hi ha en Nando Pemán: company meu des de fa més de deu anys a Illinois Central, i guitarrista incansable de mil projectes més. Fiable i precís, en Nando és un dels millors i estima el blues. I també tenim el gran Sandro "Soulman": el coneixeu per la seva feina amb els Black Onions i actualment amb els Uncle Sal. Si l'heu vist ja ho sabeu: és un monstre del directe. És un plaer veure'l tocar i encara ho és més tocar amb ell.

Això és com un gumbo, on cadascú hi aporta el seu ingredient indispensable. The Station Hollers. Sounds of the deep South. Sabor de Jim Beam. Olor de fusta. Tot acústic. Hi haurà guitarres, harmònica i mandolina. I no us penseu que tocarem les cançons de sempre, no: estem preparant un repertori amb títols que no hem interpretat mai i també rescatarem blusos rancis.

Debutarem a Can Jordi (the Blues Station), dissabte 23 de febrer a les 13:00 hores.

divendres, 1 de febrer de 2013

Sonny Terry


Aquests dies he estat recuperant un disc mític: "Sonny is King" de Sonny Terry. El disc està format per dues sessions de gravació (cinc cançons cada sessió). La primera sessió és del 1960 i Sonny Terry (veu i harmònica) té l'acompanyament a la guitarra de Lightnin' Hopkins (ni més ni menys). La segona sessió és del 1962 i en aquest cas el company de Sonny Terry és un altre monstre: Brownie McGhee (brillant guitarrista i habitual company musical de Sonny Terry).

Ja ho diu el gran Ted Gioia al seu llibre, Delta Blues: el blues primigeni, el que no ha arribat fins als nostres dies, i la música "occidental", van arribar a un acord a mig camí l'un de l'altra, de manera que la música d'arrel africana es va anar encabint en estructures i tempos més o menys estables o regulars. Però les coses no sempre van quedar clares del tot. I a cada regió, cada bluesman feia les coses una mica a la seva manera (i això és interessantíssim perquè ens dóna maneres molt personals i úniques d'interpretar blues). Estem parlant del blues de principis del segle XX (després, tot això es va codificar i uniformitzar encara més, donant com a resultat, per exemple, el blues de Chicago).

Però tornant al disc que ens ocupa, veiem (per exemple a One Monkey Don't Stop The Show), com Sonny Terry i Lightnin' Hopkins (i especialment el seu baixista, Leonard Gaskin), estan tocant el mateix blues però cadascú ho fa amb una estructura (millor dit, una progressió d'acords), una mica diferent. No hem d'oblidar que Sonny Terry és un Piedmont bluesman (de Georgia), mentre que Lightnin' Hopkins és de Texas. Però els dos van tocant i sembla que no molesten en absolut aquestes diferències. En aquest disc tenim blusos festius i alegres però també a blusos com Ida Mae o Bad Luck, que personalment em semblen els millors moments del disc: recorden aquells blusos fora de sèrie, solemnes, que cantava Son House.