diumenge, 29 de desembre de 2013

Uaishtabu 2013

Finalment tenim nou vídeo de Perfect Pair. Per al nostre triomfal retorn hem triat el Uaishtabu, un tema que vaig compondre l'any 1999 i que vam arribar a interpretar en directe però mai el vam gravar com es mereix. Ara li hem fet justícia. És una cançó 100% Perfect Pair: un tema de punk-metal amb ritme compost en compàs 7/4 i 4/4, i una lletra que no vol dir gaire res :-D

Per al vídeo hem aconseguit el permís de la fotògrafa nord-americana Shannon Lawless per a utilitzar les seves impactants fotografies d'edificis abandonats. Els efectes de vídeo són mínims: hem preferit donar tot el protagonisme a les fotos i la música.

Perfect Pair - Uaishtabu (2013) from Ferran Nogués on Vimeo.

dijous, 18 de juliol de 2013

Love Child, el vídeo

Perfect Pair érem una banda de punk progressiu (tot i que ens pensàvem que érem un grup de metal), però com que ens agradava el rock clàssic, també fèiem coses com aquesta: una versió del Love Child (una fosca cançó de Deep Purple, concretament del gran "Come Taste the Band").

Aquest és un altre vídeo de l'últim cop que vam tocar junts, quan ens vam reunir l'any 2008. Tenim en Joan Vinyals, fiable i sòlid com sempre, i tenim un gran solo de guitarra del meu cosí: lliure, imaginatiu i ple de recursos.

Com que el so de la veu in situ no era bo, vam decidir fer una presa sense cantar-la, per tal d'afegir la veu després. I així ho vaig fer. Ara he agafat la imatge de la filmació i l'àudio del minidisc, tal com vaig fer amb un altre tema d'aquesta sessió, el Uaishtabu.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Uaishtabu, el vídeo

Perfect Pair és el grup de tortuosa existència en què vaig tocar des del 1992 fins el 2000. Posteriorment ens hem reunit en dues ocasions, per a recordar vells temps, els anys 2005 i 2008. La sessió de desembre del 2008 ha estat l'última vegada que hem tocat junts. Aquest vídeo és d'aquell dia.

Com a documentalista obsessiu que sóc, aquella tarda vaig filmar l'assaig amb una petita càmera Sony W-200, i el vaig enregistrar amb micro estèreo i minidisc. L'àudio de la filmació no era prou bo, i sempre vaig pensar que estaria bé sincronitzar les imatges de la càmera amb la gravació del minidisc. Ara m'he decidit a fer-ho. De Perfect Pair hi ha molt poc material filmat, i és per això que valoro especialment aquest document.

El que tenim aquí són uns Perfect Pair de trio (el nostre baixista, M. Blanc, en aquesta ocasió no es va animar, de manera que jo em vaig penjar el baix). I el que se sent és el Uaishtabu, un tema meu una mica fosc però que s'adiu molt amb el grup. Metal progressiu auster i poc atractiu. Impecable interpretació d'en Joan Vinyals a la bateria (tema en 7/4), i sacrificada part de guitarra del meu cosí, sense solos i sense cap ornament. El moll de l'os.

dimecres, 10 d’abril de 2013

dijous, 4 d’abril de 2013

Centenari del naixement de Muddy Waters

Enguany celebrem el centenari del naixement d'un dels bluesmen més importants i influents: Muddy Waters. Tindrem ocasió d'anar rendint tribut a aquesta llegendària figura al llarg del 2013:



dijous, 28 de març de 2013

Per molts anys, Tete

Avui faria anys el Tete Montoliu, un dels grans pianistes que ha donat el jazz i un dels personatges cabdals de la nostra cultura al qual, per variar, hem mantingut en l'oblid mentre ens dediquem a mitificar i magnificar altres figures que no arriben a la sola de la sabata del gran Tete.

El resorgiment de Tom Jones

Quan va publicar Praise & Blame (2010) ja es va veure que la carrera de Tom Jones havia donat un gir de 90 graus. Producció austera i música d'arrels, on hi tenen cabuda el blues, el giospel i el country. I estem de sort perquè allò no va ser un experiment aïllat: Jones ja té el segon disc en la mateixa línia. Amb Spirit In The Room tornem a tenir la producció d'Ethan Johns (fill del mític Glyn Johns). Un encert.





diumenge, 24 de març de 2013

The Dark Side of the Moon, 40 anys



Sí, sembla mentida: enguany celebrem els 40 anys de The Dark Side of the Moon, un dels discos més importants del segle XX pel que fa a la música, a l'estètica i al so. Sempre ha estat el meu preferit de l'època clàssica del grup. La influència del Dark Side ha estat immensa. Les seves dades de vendes i èxit són llegendàries. EMI va haver de dedicar una de les seves fàbriques només a fer còpies d'aquest disc degut a la gran demanda. Eren altres temps: la gent comprava bona música. Podeu plorar amb mi.

The Dark Side of the Moon es va enregistrar a finals del 1972 i principi del 73. És impressionant pensar que Pink Floyd l'any 1971 havien fet Meddle (1971) i tot seguit van enregistrar Obscured by Clouds (1972). Però és que durant el 1972 van elaborar la música del disc i la van va estar provant en directe fent concerts en què interpretaven el disc sencer tot i que la gent encara no el coneixia (els pirates d'aquests concerts es van fer famosos). Repeteixo: eren altres temps.

Ara s'ha fet una web oficial commemorativa del 40è aniversari de The Dark Side of the Moon.

Per cert, també és una bona ocasió per a recordar el famós fenomen anomenat popularment Dark Side of the Rainbow. Per als qui no el coneguin, es tracta de la sorprenent sèrie de coincidències de sincronia que es donen entre la famosa pel·lícula The Wizard of Oz i el disc The Dark Side of the Moon. Hi gent que ha dedicat temps a fer la comparació amb subtítols descriptius i el cert és que val la pena veure-ho.


dissabte, 23 de març de 2013

Història ficció sobre els Beatles



El senyor J., que sempre em fa arribar coses interessants, m'ha enviat l'article "Lennon en la cola del paro", de Diego A. Manrique. Es veu que s'estrenarà una sèrie televisiva, anomenada Snodgrass, basada en una novel·la d'Ian R. MacLeod i adaptada per David Quantick, que especula sobre el que hagués passat amb uns Beatles sense Lennon:
"Sin la acidez de Lennon, los Beatles de MacLeod triunfan pero no se transforman en fenómeno cultural; quedan eclipsados por los Rolling Stones. Su repertorio incluye temas que ahora conocemos como hitos de McCartney en solitario".
Com podeu veure, és el tòpic. Però Manrique encerta de ple el comentari:
"De acuerdo, no pasa de ser un entretenimiento de sobremesa, un trivial pursuit para amantes de la especulación. Un viaje a un universo paralelo donde John nunca conoció a Yoko y su acerado cinismo impidió algo tan baboso como Imagine. Mira, en eso último sí que hubiéramos ganado".
Al projecte se li hauria de donar un vot de confiança només pel fet que al darrere hi ha David Quantick, bon coneixedor dels Beatles (el seu llibre sobre el White Album és molt bo).

Ara bé, aquestes especulacions, com sempre, s'han d'agafar amb pinces. Posats a jugar a la història ficció, la idea d'uns Beatles sense Lennon hauria pogut donar un altre resultat: l'any 1969, un John Lennon fart dels Beatles abandona el grup i s'uneix als Rolling Stones, que han perdut la figura creativa de Brian Jones i necessiten algú de talent que els faci ser alguna cosa més que una banda de r&b amb un cantant carismàtic. Però Keith Richards se sent desplaçat, veu que la seva banda està oblidant les arrels de blues i decideix abandonar els Stones. Pocs anys després, Mick Jagger no pot resistir tenir al seu costat un personatge del pes de Lennon i el fa fora del grup, que inicia un clar declivi. Ja ningú recorda els gloriosos dies de Lady Jane.

Mentrestant, els Beatles han proporcionat una col·lecció de composicions que són més de grup que no d'autor, on un McCartney deslliurat de la forta personalitat de Lennon ha permès que Harrison doni sortida al seu talent compositiu, i aquesta etapa dels Beatles després del 69 ens ha deixat discos molt més progressius i revolucionaris que els de la psicodèlia àcida. Durant els 70 han estat uns clars rivals de Led Zeppelin però amb l'adveniment del pop electrònic als 80 s'han dissolt. Glorificats pel grunge i l'estètica retro-alternativa, es reuneixen l'any 1995 i interpreten brutals versions de Helter Skelter amb convidats com Kurt Cobain o Chris Cornell. Refusen l'oferiment de Lennon per a tornar al grup i l'acusen públicament d'oportunista.

Què, aquesta versió de la història no us agrada tant, oi? M'ho imaginava.

Per cert, estic d'acord amb en Manrique pel que fa a Imagine.

divendres, 22 de març de 2013

50 anys de Please Please Me

Avui fa 50 anys que es va publicar el primer disc dels Beatles, "Please Please Me". Justament l'altre dia l'estava sentint i he de dir que suporta molt bé el pas del temps.

D'entrada cal dir que és un disc de debut. EMI el volia fer ràpidament després de l'èxit dels primers singles i els Beatles van fer la feina: el van gravar en nou hores. Les composicions pròpies són molt bones i l'execució és sensacional. No em cansaré de dir-ho: instrumentalment, però sobretot vocalment, els Beatles no es poden comparar a cap altra banda de principis dels 60. Ni els Rolling Stones ni els Animals ni ningú somiava amb fer unes harmonies vocals com les de There's A Place o la cançó que dóna títol al disc, Please Please Me.

A Please Please Me ja trobem, a més, aquelles línies de baix de Paul McCartney, mai prou valorades: digueu-me quants músics d'aquella època (i actuals!) són capaços de cantar i tocar I Saw Her Standing There com ho feia McCartney.



dimecres, 6 de març de 2013

Alvin Lee


Sempre et sap greu que mori un músic que t'agrada, però hi ha certs músics que els arribes a estimar d'una manera semblant a com s'estima un amic. Perquè en certa manera els coneixes, perquè has seguit la seva trajectòria, perquè els has acompanyat en els seus moments de pena i de glòria. Alvin Lee era un d'aquells músics. Avui he sabut la notícia de la seva mort, conseqüència de les complicacions sorgides durant una operació mèdica rutinària, segons un comunicat penjat per la seva família a la web del músic.

Per als qui no el coneguin, Alvin Lee era el guitarrista i cantant de Ten Years After, un dels grans grups de rock clàssic dels anys 70, amb una forta arrel de blues. Guitarristes de blues n'hi ha molts. I bons. Però només uns pocs elegits tenen veritable talent. Màgia. Alvin Lee és un d'aquells que quan sents durant uns segons la seva guitarra l'identifiques immediatament.

Molts grups clàssics tenen el seu estigma, una creu pesada que han d'arrosegar tota la vida, per bé i per mal. Led Zeppelin tenen una cançó, Stairway To Heaven. Deep Purple tenen un disc en directe: Made In Japan. Ten Years After tenien una actuació: Woodstock. Però el cert és que això no representava gaire problema per a Alvin Lee: per sort es va conservar en molt bona forma i encara actualment era capaç d'oferir concerts incendiaris.

Alvin Lee va viure durant uns anys a Castelldefels (jo més d'una vegada havia passejat pels carrers d'aquesta localitat amb la remota esperança de trobar-me'l). Fruit d'aquella època va ser la seva participació a un disc de Los Suaves (!).

Sempre recordaré la gira de reunió que van fer Ten Years After presentant el disc About Time (1989): van venir a Barcelona i la sala Zeleste (actual Razzmatazz) estava a rebentar. Concert impecable. No Woodstock, millor. Un so impressionant (la claredat dels instruments), una execució vibrant. L'any següent, sense haver publicat cap nou disc, van tornar a venir! Mateixa sala, ple absolut, concert de somni. El pòster d'aquella segona nit segueix sent una de les meves possessions més estimades.

La seva carrera als darrers anys havia estat irregular. Recordo el disc Alvin Lee in Tennessee (2004), on l'acompanyaven els mítics músics d'Elvis: Scotty Moore (guitarra) i D.J. Fontana (bateria). Poca conya.

Alvin Lee és autor de grans cançons però a mi sempre m'ha agradat especialment un dels seus blusos, "Slow Blues in C" (del que ja n'he parlat en aquest blog). Amb Illinois Central l'hem tocat a cada concert des de l'any 2001. L'últim cop va ser dissabte passat. No deixarem de fer-ho.

Amb Alvin Lee perdem no només un dels grans músics de l'era daurada del rock i un excepcional guitarrista. Perdem també la possibilitat d'una nova reunió amb els seus companys de Ten Years After.

Si no coneixeu Ten Years After i em permeteu la recomanació, sentiu aquests dos directes: el mític Recorded Live (1972) i un altre que és igualment bo, aparegut fa pocs anys: Live at the Fillmore East 1970.

divendres, 1 de març de 2013

Reflexions i vídeo dels Hollers

Ara que han passat uns dies i he tornat a sentir el concert dels Station Hollers em venen diverses coses al cap. La primera és que poques vegades m'ho he passat tan bé en directe. Havent fet només mig assaig en Sandro i jo (en Nando només una estoneta), l'experiència i ofici dels músics et permet després navegar per aigües tèrboles i arribar a bon port.

D'altra banda, m'ha agradat molt tocar amb en Sandro, no només pel fet de tenir-lo allà al meu costat doing his thing, sinó perquè compartir les tasques vocals amb algú et permet "descansar" d'alguna manera durant el concert i gaudir una mica de l'actuació com un espectador privilegiat.

I també una altra cosa: m'he sorprès a mi mateix pel fet que m'ha agradat molt tocar els temes de desenvolupaments llargs (Cortez The Killer i Helpless), cançons que t'has de prendre amb calma, assaborir-les com un bon whisky, i anar creant un ambient. Són coses que no tenim al repertori d'Illinois Central i el cert és que m'ho he passat molt bé tocant-les.

Els Station Hollers pertanyen a Can Jordi. Allà juguem a casa. Estem entre amics. I l'ambient que es crea a la station representa la meitat del concert. Quan faci més bon temps (al mes de maig?), hauríem de repetir-ho.

Aquí teniu un Hoochie Coochie Man 100% Hollers: ningú sap qui ha de fer es solos, jo afino la guitarra quan la cançó ja ha començat... però allà està el Soulman donant-ho tot i estem a Can Jordi amb els Station Hollers!


diumenge, 24 de febrer de 2013

The Station Hollers

Ahir vam fer el nostre primer concert a Can Jordi. Només havíem fet mig assaig (!) però això no va comportar grans problemes. Vam tenir la col·laboració molt especial d'en Dennis Herman amb el dobro i a la segona part del concert vam tenir la percussió d'en Gabriel Vidagany. Cinc Hollers a Can Jordi!

El dia havia començat fred i gris però després va sortir el sol i al final hi havia prou gent a dins i a fora. Molt bon ambient, bona música i bona companyia. I l'hospitalitat habitual de la gent de Can Jordi. No es pot demanar més.

IMG_6790_e
IMG_6760_e
IMG_6730_e
IMG_6816_e
IMG_6762_e
IMG_6687_e
Fotos: Laura Amengual

dijous, 7 de febrer de 2013

La nova foto de Robert Johnson


M'he assabentat (via Soulman), que finalment s'ha autenticat la nova fotografia de Robert Johnson.

Recordem, per a qui no ho sàpiga, que fins ara només existien dues fotografies conegudes del mític bluesman. La primera foto és un retrat d'estudi fet al Hooks Brothers Photography Studio de Memphis (Tennessee). Aquesta foto era de la germanastra de Johnson, Carrie Spencer, que la conservava dins la seva Bíblia, i va ser utilitzada per a la portada de Robert Johnson: The Complete Recordings (Columbia Records, 1990). La segona foto, en què el bluesman apareix amb un cigarret als llavis, també era propietat de la seva germana i va ser publicada per primer cop a la revista Rolling Stone l'any 1986.

Bé, doncs resulta que un guitarrista clàssic anomenat Steven "Zeke" Schein estava cercant una guitarra vella a eBay i va trobar una foto titulada "Old Snapshot Blues Guitar BB King???". La va comprar. La llargada dels dits d'un dels individus de la foto faria sospitar alguna cosa a qualsevol amant del blues. La fotografia ha estat donada a Getty Images pel Robert Johnson Estate i allà l'han restaurada. Des del 2007 s'ha sotmès la fotografia a anàlisis forenses i finalment s'ha confirmat que es tracta de Robert Johnson i Johnny Shines. Aquest últim, per cert, recordava haver-se fet una foto amb el seu amic.

dilluns, 4 de febrer de 2013

The Station Hollers

Estic molt content amb aquest projecte: The Station Hollers. Alguna tarda hem tocat un parell de cançons tots tres a Can Jordi i ens ho hem passat molt bé. Així és que hem decidit fer una cosa una mica més elaborada.

Tres pàjarus amb tres guitarres. Ja els coneixeu. Per una banda hi ha en Nando Pemán: company meu des de fa més de deu anys a Illinois Central, i guitarrista incansable de mil projectes més. Fiable i precís, en Nando és un dels millors i estima el blues. I també tenim el gran Sandro "Soulman": el coneixeu per la seva feina amb els Black Onions i actualment amb els Uncle Sal. Si l'heu vist ja ho sabeu: és un monstre del directe. És un plaer veure'l tocar i encara ho és més tocar amb ell.

Això és com un gumbo, on cadascú hi aporta el seu ingredient indispensable. The Station Hollers. Sounds of the deep South. Sabor de Jim Beam. Olor de fusta. Tot acústic. Hi haurà guitarres, harmònica i mandolina. I no us penseu que tocarem les cançons de sempre, no: estem preparant un repertori amb títols que no hem interpretat mai i també rescatarem blusos rancis.

Debutarem a Can Jordi (the Blues Station), dissabte 23 de febrer a les 13:00 hores.

divendres, 1 de febrer de 2013

Sonny Terry


Aquests dies he estat recuperant un disc mític: "Sonny is King" de Sonny Terry. El disc està format per dues sessions de gravació (cinc cançons cada sessió). La primera sessió és del 1960 i Sonny Terry (veu i harmònica) té l'acompanyament a la guitarra de Lightnin' Hopkins (ni més ni menys). La segona sessió és del 1962 i en aquest cas el company de Sonny Terry és un altre monstre: Brownie McGhee (brillant guitarrista i habitual company musical de Sonny Terry).

Ja ho diu el gran Ted Gioia al seu llibre, Delta Blues: el blues primigeni, el que no ha arribat fins als nostres dies, i la música "occidental", van arribar a un acord a mig camí l'un de l'altra, de manera que la música d'arrel africana es va anar encabint en estructures i tempos més o menys estables o regulars. Però les coses no sempre van quedar clares del tot. I a cada regió, cada bluesman feia les coses una mica a la seva manera (i això és interessantíssim perquè ens dóna maneres molt personals i úniques d'interpretar blues). Estem parlant del blues de principis del segle XX (després, tot això es va codificar i uniformitzar encara més, donant com a resultat, per exemple, el blues de Chicago).

Però tornant al disc que ens ocupa, veiem (per exemple a One Monkey Don't Stop The Show), com Sonny Terry i Lightnin' Hopkins (i especialment el seu baixista, Leonard Gaskin), estan tocant el mateix blues però cadascú ho fa amb una estructura (millor dit, una progressió d'acords), una mica diferent. No hem d'oblidar que Sonny Terry és un Piedmont bluesman (de Georgia), mentre que Lightnin' Hopkins és de Texas. Però els dos van tocant i sembla que no molesten en absolut aquestes diferències. En aquest disc tenim blusos festius i alegres però també a blusos com Ida Mae o Bad Luck, que personalment em semblen els millors moments del disc: recorden aquells blusos fora de sèrie, solemnes, que cantava Son House.



dimarts, 29 de gener de 2013

Nou disc de Clapton


Eric Clapton ha anunciat que ja té a punt un nou disc: Old Sock. Contràriament al que sol passar amb els seus discos en estudi, en aquest cas la cosa té bona pinta perquè només hi ha dos composicions del propi Clapton.

El guitarrista ha triat una sèrie de clàssics i alguna sorpresa:
The new album is a collection of some of Clapton’s favorite songs spanning from his childhood to present day that highlights his vast appreciation and knowledge of music. From Leadbelly to J.J. Cale; Peter Tosh to George Gershwin; Hank Snow to Gary Moore and Taj Mahal.
És agradable veure que Clapton rendeix tribut al difunt Gary Moore enregistrant una versió del seu Still Got The Blues (sí, tots vam odiar aquesta cançó quan ens van saturar posant-la a tota hora per la ràdio, però és un gran blues).

A més, la llista de col·laboradors és de luxe: Paul McCartney, Steve Gadd, Willie Weeks, Chris Stainton, JJ Cale, Chaka Khan, Steve Winwood i Jim Keltner.

dissabte, 26 de gener de 2013

Gran mash-up: Beatles i Led Zeppelin

De mash-ups n'hi ha molts, sovint molt forçats, fets d'aquella manera. És per això que quan trobes joies com aquesta, les valores com mereixen. Una obra d'orfebreria:

dimecres, 23 de gener de 2013

Mud Morganfield

Em va passar el mateix quan vaig sentir Valotte (1984) de Julian Lennon: el timbre de veu i la manera de cantar del fill són tan semblants al seu pare que la cosa fa por i tot. Bé, doncs ara m'ha tornat a passar el mateix amb el darrer disc de Mud Morganfield, "Son Of The Seventh Son" (2012). No us preocupeu, en aquest cas, el fill fa honor al pare. Ha de ser molt difícil ser el fill d'una llegenda com Muddy Maters però Mud Morganfield s'ha guanyat el merescut respecte de la comunitat blusera.

El seu pare li va regalar una bateria quan tenia cinc anys. Mud va començar a cantar a principis dels anys 80 però no va ser fins l'any 2005 (!), després que la cantant Mary Lane el persuadís de pujar a un escenari, que Mud es va plantejar seriosament això de la música. L'any 2007 va aparèixer al Chicago Blues Festival i a partir d'allà el seu ascens ha estat inevitable.

Una cosa que m'agrada especialment de Mud Morganfield (el mateix vaig dir d'Amy Winehouse al seu dia), és que l'home compon la seva música: de les dotze cançons d'aquest disc, n'hi ha set signades pel propi Mud. Enregistrat en només dos dies (com ha de ser), "Son Of The Seventh Son" és un disc de blues clàssic de Chicago, en la línia del llegat del seu pare, però Mud hi afegeix algun toc funk amb subtilesa i molt d'ofici, acompanyat per una banda solvent, on també hi trobem el bateria Kenny "Beedy Eyes” Smith, fill del conegut Willie "Big Eyes" Smith, bateria de Muddy Waters durant molts anys.

dijous, 17 de gener de 2013

Nou disc d'Eric Burdon

L'any passat va enregistrar un EP, Eric Burdon and the Greenhornes, però ara Eric Burdon ja té a punt el seu nou disc, 'Til Your River Runs Dry, del qual ja n'ha aparegut el primer single Water.

Esperem que 'Til Your River Runs Dry segueixi la línia d'aquesta segona joventut que Burdon va iniciar amb My Secret Life (2004) i ha continuat amb Soul Of A Man (2006).

dimecres, 9 de gener de 2013

John Lee Hooker i Van Morrison

Avui, gràcies a una distesa conversa amb el senyor J. he recordat la gran cançó I Cover the Waterfront. Pertany a Mr. Lucky (1991), un dels darrers discos que va fer John Lee Hooker, en aquella època en què, a vegades mal aconsellat, el vell bluesman es dedicava a fer duets amb tot músic vivent.

En tots aquells discos de costellades, qui sempre repetia era Van Morrison. Entre aquests dos músics hi havia una molt bona relació, molt més enllà d'interessos comercials i de les discogràfiques. Una prova d'això és aquest I Cover the Waterfront, on es veu la comunicació constant entre entre John Lee Hooker i Van Morrison. M'agrada especialment un moment en què Van Morrison imita el bluesman i canta allò de "Lord, lord, lord" amb l'entonació característica de John Lee Hooker, que riu suaument.

Una cançó emotiva, relaxada i que escoltada en determinats moments pot ser letal.

dilluns, 7 de gener de 2013

The Recycled Orchestra

Recordeu els genials Les Luthiers? Bé, doncs mon pare m'ha enviat aquest vídeo sobre una orquestra molt curiosa: The Recycled Orchestra. Gent jove que viu al Paraguai i ha fet els seus instruments a base de transformar deixalles.

Landfill Harmonic film teaser from Landfill Harmonic on Vimeo.

6 de gener

Com cada any, el dia de Reis ens ha de servir per a recordar un dels grans genis creatiu del segle XX i que va néixer el 6 de gener del 1946: Syd Barrett:



Qui també celebra el seu aniversari el 6 de gener i esperem que en cara doni molta guerra és el gran Malcolm Young, el motor, la base i la força d'AC/DC, que enguany celebra el seu 60è aniversari.

dimarts, 1 de gener de 2013

L'any que hem deixat enrere

Acomiadem el 2012, un any en què hem vist coses interessants. Segur que me'n deixo alguna però, per exemple, Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu que té a les les seves files el meu amic i excel·lent bateria Alex Ojea, aquest 2012 van publicar el seu segon disc, Chasing Time, una molt bona col·lecció de cançons de rock progressiu melòdic, treballat com una peça d'orfebreria:



I també enguany s'ha publicat un dels millors discos en directe que sentit en ma vida: de Everybody's Talkin', de la Tedeschi Trucks Band. Rock soul i blues d'altíssim nivell, amb llargs desenvolupaments instrumentals que van fent créixer l'ambient i fan embogir l'audiència:



Van Halen van sorprendre tothom amb un retorn molt en forma i van publicar A Different Kind of Truth, un dels grans discos de hard rock enèrgic i fiestero:



Iron Maiden han seguit aprofitant aquesta segona joventut en què estan immersos des que Dickinson va tornar al grup, i el 2012 van publicar un impressionant CD/DVD en directe: En Vivo!, enregistrat a Chile en la seva gira de presentació del molt recomanable Wild Frontier:



Paul McCartney va publicar el 2012 un disc de standards de jazz, envoltat de músics de luxe: Kisses on the Bottom, i el seu DVD en directe, millor que el propi disc: Live Kisses:



Dos vells amics que ja havien col·laborat diverses vegades, però que ara també s'han decidit a fer un disc de standards, són Chick Corea i Gary Burton. Hot House és una deliciosa col·lecció d'enregistraments per a piano i vibràfon:


Els meus estimats UFO van publicar Seven Deadly, un altre gran disc de hard rock blusero fet amb molt d'ofici. Des que van reclutar Vinnie Moore a la guitarra, estan fent molt bons discos. Se'ls ha de reivindicar:



Return to Forever, el famós grup pioner del jazz fusió ha tornat el 2012 amb una formació de luxe (Chick Corea, Stanley Clarke, Jean-Luc Ponty, Frank Gambale i Lenny White), i un impressionant CD/DVD en directe: The Mothership Returns:



També ha estat l'any que Ian Anderson ha decidit publicar Thick As A Brick 2, la continuació del llegendari disc de Jethro Tull del 1972. He de dir que encara no l'he sentit perquè he de trobar el moment espiritual adient. Per cert, encara no he trobat una explicació convincent de la raó per la qual aquest ha estat un disc en solitari d'Ian Anderson i no un de Jethro Tull.

El 2012 també ha estat l'any del retorn de The Cult i ho han fet amb un gran disc: Choice of Weapon. Hard rock musculós al mateix nivell de discos com Beyond Good and Evil:



ZZ Top han publicat el seu nou disc en estudi (l'anterior era del 2003), el sensacional La Futura. Sota les ordres de Rick Rubin han recuperat el seu so clàssic i han facturat un àlbum brillant:



L'aneguet lleig del thrash metal, els mítics Kreator, també han tret disc el 2012: Phantom Antichrist, probablement el millor dels últims temps (i n'havien fet de molt bons). És injust que aquests veterans mai hagin rebut el reconeixement mediàtic dels seus companys de generació (Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax):



Uns altres que també tenen el secret de l'eterna joventut són Rush. Els veterans canadencs han publicat el 2012 un dels seus millors discos (i això és dir molt) Clockwork Angels:



2012 també ha estat l'any del retorn de Soundgarden amb King Animal. He de dir que només n'he sentit un parell de cançons però sembla que el disc està a l'alçada del llegat de la banda:



Black Country Communion han publicat Afterglow, el seu tercer disc (i sembla que no en veurem més en un futur immediat):



També ha estat l'any de Flying Colors, el supergrup de Mike Portnoy, Dave LaRue, Casey McPherson, Neal Morse i Steve Morse, que han publicat un espectacular disc de debut i tenen preparat un directe de la seva gira:



I el 2012 ha estat un gran any per als fans de Led Zeppelin per dues coses: primer perquè finalment s'ha editat en DC i DVD el seu concert de reunió (Celebration Day), celebrat l'any 2007 a Londres, i perquè Jimmy Page ha anunciat que el 2013 s'editarà la discografia del grup en format de capsa que inclourà abundant material inèdit, en la l´nia del que han fet Pink Floyd.