divendres, 5 d’octubre de 2012

Love Me Do: 50 anys



Avui fa 50 anys que els Beatles van publicar el seu primer single: Love Me Do. Jo hi he tornat amb el pas dels anys, a revisitar la primera època dels Beatles i us recomano que feu el mateix: poseu-vos, per exemple, el seu primer LP, Please Please Me. Aquelles "cançonetes tontes" de dos minuts eren veritables obres d'orfebreria i actualment m'ho passo d'allò més bé descobrint petits tresors amagats al mig d'aquelles cançons.

Aquella primera època dels Beatles, a més, serveix per entendre el perquè de tot plegat: no va ser només per haver revolucionat el rock amb Sgt. Pepper's (tot i que sempre he pensat que ja ho van fer amb Revolver), ni per haver prefigurat el rock dels anys 70 amb el White Album (1968), ni per haver fet durant els últims dies de vida del grup un dels millors discos de la història del rock (Abbey Road). No va ser només per tot això. Eren les composicions però era l'execució.

Aquells nanos eren bons. I ho eren abans de fer el primer disc. Sentiu els directes d'Hamburg: gravacions pirates, sense trampa ni cartró, amb unes Beatles tocant borratxos durant nits senceres amb l'ajuda d'amfetamines. Per això els discos sonen com sonen: tant el treball de guitarres com les línies de baix de McCartney (el millor instrumentista del grup), com principalment les harmonies vocals.

Pel que fa a les veus, cap altre grup de la seva generació resisteix comparació. Agafeu cançons de la primera època dels Who, dels Stones, Yardbirds, Animals, tant se val: fins i tot en disc hi ha desafinades notòries. Això no passava mai amb els Beatles. Les seves harmonies vocals no tenien rival. L'execució global de les cançons era precisa. I els arranjaments eren perfectes. Però sonaven frescos, espontanis. Això marcava la diferència. I encara faltaven uns anys per a revolucionar el rock (i la cultura popular) definitivament.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Filmacions de Deep Purple fetes per Ian Gillan



Tot un document. Aquest és un recull de fragments filmats en la seva gran majoria per Ian Gillan (n'hi ha que ho estan per algun membre de l'equip Purple), i que mostren escenes casolanes del grup, principalment entre els anys 1995 i 2001. Hotels, taxis, proves de so, aeroports, etc.

Especialment emotives són les imatges en què apareix Jon Lord, recentment desaparegut, i també n'hi ha algun fragment en què podem veure Ronnie James Dio. La simpatia, generositat i bon humor d'aquests dos músics fa encara més trista la seva desaparició.

Espero que algun dia la crítica atorgui el reconeixement que mereixen els discos que Deep Purple van fer amb Steve Morse mentre Jon Lord encara era a la banda: Purpendicular (1995) i Abandon (1998). El mateix es pot dir d'aquelles gires, que sortosament van ser ben documentades amb divsersos discos i DVDs.