dilluns, 30 de juliol de 2012

Bianciotto: "El rock’n’roll que apassiona i enalteix"

En Jordi Bianciotto, un dels millors periodistes musicals que tenim (jo el segueixo des que escrivia a Popular 1), ha publicat un bon article sobre el darrer concert que Springsteen va fer a Barcelona. Fins i tot si no sou grans fans del Boss (jo no ho sóc), val la pena llegir-lo: "El rock’n’roll que apassiona i enalteix".
En un moment en què els xous busquen el més difícil encara, va Bruce Springsteen amb la seva E Street Band i omple, o gairebé, dues nits l’Estadi Olímpic, el 17 i 18 de maig. Una tropa de tipus de 60 anys tocant rock’n’roll amb vistes a Elvis Presley, Phil Spector, el folk de Woody Guthrie, el soul de Stax Records...

Screaming For Vengeance, edició de 30è aniversari



Sí, m'he sentit molt vell quan he sabut que Judas Priest han preparat una edició del "Screaming For Vengeance Special 30th Anniversary Edition" (CD/DVD). L'edició d'aniversari inclou temes en directe i un DVD amb un concert a San Bernadino CA, l'any 1983.

Ara en quatre línies no sintetitzaré la importància que Judas Priest tenen dins del rock però sí que vull destacar Screaming For Vengeance com a disc sòlid, sense febleses, una gran col·lecció de cançons a càrrec d'un grup en el seu moment més àlgid. En aquella època Judas estaven establint els estàndards del heavy metal però discos com aquest, amb els anys, han esdevingut obres de rock clàssic.

Des del seu inici, amb una de les millors introduccions de disc que recordo, passant per Electric Eye, Riding On The Wind o You've Got Another Thing Coming. Un gran disc.

diumenge, 22 de juliol de 2012

El DVD de Muddy Waters i els Rolling Stones



Finalment s'ha editat "Muddy Waters and the Rolling Stones: Live at the Checkerboard Lounge 1981 on 8th July 2012".

Els fans dels Stones coneixen bé aquesta filmació, fragments de la qual han aparegut sempre aquí i allà. L'àudio també ha estat fàcil de trobar en CDs pirates, però ara per primer cop tenim la filmació original sencera i restaurada. La història és senzilla: l'any 1981, durant la gira de Tattoo You, els Stones van aprofitar un dia lliure per anar a veure Muddy Wayers, de qui agafen el nom els Stones, i que aquella nit també tocava a Chicago. Es va arranjar la cosa per tal que toquessin algunes cançons plegats.

La filmació té un valor principalment documental, no només pel que fa a la música. Per exemple, l'entrada dels Stones (taula reservada a primera fila), al "garito" on està tocant el Muddy, és de pel·lícula. La Memphis Mafia no ho hauria escenificat millor. Bé, sí.

Era l'època en què la gent podia seure a un bar de Chicago i fumar mentre mirava com toca just davant seu el gran Muddy Waters.

Speak Of The Devil en DVD



Quan Randy Rhoads va morir, Ozzy va publicar un doble en directe amb el gran Brad Gillis a la guitarra. Aquest disc es va anomenar "Speak Of The Devil" (1982) i estava format únicament per cançons de l'època de Black Sabbath. Durant molts anys s'ha considerat, irònicament, el millor disc en directe de Black Sabbath. Amb raó.

Ara s'ha editat un DVD d'Ozzy anomenat "Speak Of The Devil". Això no és l'equivalent al famós doble disc en directe, sinó una filmació de la mateixa gira. Inclou el repertori habitual d'Ozzy en aquella època: cançons dels seus dos discos en solitari i clàssics de Black Sabbath. La resta del grup era format per Rudy Sarzo (baix), Tommy Aldridge (bateria) i Don Airey (teclats). Un gran directe.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Ha mort Jon Lord


El món de la música està de dol (i portem una temporada molt dolenta). Jon Lord, compositor i teclista, més conegut per haver format part de Deep Purple i Whitesnake, ha mort a conseqüència d'un càncer de pàncrees.

Em resulta molt difícil resumir en quatre línies l'aportació d'aquest monstre a la música popular del segle XX. Aquest home va definir la manera d'utilitzar l'orgue Hammond en el rock. No només a nivell estilístic sinó també sonor: ell va decidir prescindir del sistema de so que té incorporat el Hammond i passar el senyal a través d'un amplificador de guitarra Marshall (amb la seva distorsió). El resultat és el que podem sentir a Made In Japan, aquella inimitable barreja de guitarra i orgue que tants grups han replicat.

Lord va ser membre fundador de Deep Purple i va participar a totes les encarnacions de la banda fins que l'any 2002 va anunciar que abandonava el grup per a dedicar-se a la música d'una manera més relaxada, especialment pel que fa a les continuades gires mundials.

Durant els anys que Deep Purple van deixar d'existir (entre el 1977 i el 1984), Lord va formar part de l'etapa daurada d'una altra de les grans bandes de rock clàssic: Whitesnake. Discos com Trouble (1978), Ready an' Willing (1980) o el doble en directe Live...in the Heart of the City (1978-80), formen part de la discografia essencial del rock.

1984 fou l'any de la reunió de Deep Purple i Lord va sortir de Whitesnake (que es convertirien en un grup comercial i supervendes, allunyant del so blues rock de l'etapa clàssica), per tornar al seu antic grup. Amb Purple va fer grans discos, especialment Perfect Strangers (1984) però a mi m'agrada reivindicar el seus últims treballs amb els Deep Purple de Steve Morse: Purpendicular (1995) i Abandon (1998) són excel·lents discos de rock clàssic de la vella escola, amb un talent i un ofici pràcticament impossibles de trobar actualment.

Al mig queden les seves obres orquestrals i una discografia que permet anar descobrint petits tresors amagats.

Lord, igual com Ronnie James Dio, serà recordat no només pel seu llegat musical sinó per ser un autèntic gentleman, sobri i cordial. Cap altre teclista hagués estat capaç de suportar Ritchie Blackmore tants anys.

En el moment de la seva mort m'han vingut al cap dues coses. La primera és l'intent fallit, que va tenir lloc fa pocs anys, de reunir els Deep Purple de Burn: David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord i Ian Paice. Tots hi estaven d'acord però la cosa no va funcionar. Un altre dia en parlarem.

L'altra és el que jo més m'estimo de Jon Lord. Aquests dies molta gent rescatarà de l'armari discos com Machine Head (1971), Made in Japan (1972) o Ready an' Willing (1980), però si voleu sentir un Jon Lord creatiu, fresc i imaginatiu com mai, feu-me cas i localitzeu un disc enregistrat en directe durant la primera època de Deep Purple: Scandinavian Nights, reeditat com a Live in Stockholm l'any 2003. En aquella època, Deep Purple feien veritables jam sessions en directe, amb llargs desenvolupaments instrumentals improvisats, i és en aquests passatges quan Jon Lord es treia de la màniga variacions de Chopin o Duke Ellington, a ritme de boogie frenètic. Impagable. Descansi en pau.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Fletxa Negra a Can Jordi

Ahir vam viure una gran nit de space rock a Can Jordi. El veterà multi-instrumentista, luthier i cantautor, Pere Vergés, al capdavant dels Fletxa Negra, ens va portar de viatge a un lloc perdut entre els clubs de blues de Chicago i el festival de Woodstock. Sense moure'ns de Can Jordi.

Gran part del concert el fa amb una guitarra acústica, a la qual hi ha incorporat una pastilla, i el senyal de la guitarra passa per una pedalera Boss (i un delay digital), que en Pere manipula al mig de la batalla sonora amb la naturalitat amb què s'agafa un llapis. També va utilitzar una flaüta, va fer sonar un gran cargol de mar, i va treure un instrument de corda que admeto que no havia vist mai, format per tres màstils (entre un berimbau i un violí), i que es toca amb arc.

Quan veus en Pere saps que estàs davant d'un dels grans. No perquè sigui un virtuós o un gran cantant. En Pere té molt d'ofici però jo em refereixo a una altra cosa. Quelcom que és difícil d'explicar. Hi ha gent que ho té i n'hi ha que no ho té. Em va fer recordar la nit que vaig veure Eric Burdon, que va començar el concert amb un blues sobri i auster i quan va cantar les dues primeres frases jo ja sabia que estava presenciant una cosa excepcional.


IMG_3322 1280


IMG_3256 1280