dilluns, 30 d’abril de 2012

Dia Mundial del Jazz

"Al novembre del 2011, durant la Conferència General de la UNESCO, la comunitat internacional va proclamar el 30 d'abril com a "Dia Internacional de Jazz". El Dia té com a objectiu sensibilitzar la comunitat internacional sobre les virtuts del jazz com a eina educativa, i com a força per a la pau, la unitat, el diàleg i la cooperació reforçada entre la gent. Molts governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives, i ciutadans particulars que actualment participen en la promoció del jazz podran aprofitar l'oportunitat per a fomentar una major apreciació no només per a la música, sinó també per la contribució que pot aportar a la construcció de societats més inclusives".

dijous, 26 d’abril de 2012

Beatles: "The Lost Concert"

Ha aparegut el material original de la filmació que es va fer del primer concert que van oferir els Beatles quan van arribar als Estats Units, inicialment pensat per a projectar-se a les sales. "The Lost Concert", que es projectarà en algunes sales de cinema i teatres nordamericans, inclou el concert sencer al Washington Coliseum. Que ningú esperi llargs repertoris: els concerts d'aquella època eren molt curts. L'edició inclou un breu documental amb periodistes i gent com Chuck Berry, Steven Tyler, Joe Perry, i segurament complementarà aquell documental del 1991 anomenat The First U.S. Visit.

La gent no es fa idea del mèrit que suposava actuar en directe en les condicions tècniques i de so del 1964, sense monitors (és a dir, els bafles que es posen encarats cap als músics per tal que puguin sentir el que estan tocant), sense pedals d'afinació per a guitarres i baix, sense efectes de guitarra (compressors, sustain....). A anys llum del que és actualment un concert de rock. A mitja actuació els mateixos Beatles agafen els instruments i amplificadors, i els mouen 180º de tal manera que el públic que fins aquell moment tenien al darrere pugui veure la segona part del concert amb els Beatles de cara. El que deia: una altra època.

I ara que parlem dels primers Beatles vull remarcar l'alt nivell de les seves execucions vocals en directe. No hi ha cap grup dels anys 60 (Rolling Stones, Who,...) que resisteixi comparacions amb ells pel que fa a les harmonies vocals. Els Beatles eren d'una altra galàxia.

dissabte, 21 d’abril de 2012

"Chasing Time", el nou disc de Harvest

Avui s'ha posat a la venda "Chasing Time", el segon disc de la banda barcelonina de rock progressiu Harvest, de la que n'he seguit la trajectòria des del seu començament. Amb una producció de luxe, el disc sona esplèndid, i hi col·laboren Alan Reed i Steven Rothery. Jo ja n'he encarregat la meva còpia, i la samarreta :-D



diumenge, 15 d’abril de 2012

Vídeos de "My Valentine" amb Natalie Portman i Johnny Depp

Paul McCartney ha estrenat dues versions del vídeo (filmat en 35mm) del seu single "My Valentine", amb Natalie Portman i Johnny Depp. També s'ha muntat una tercera versió que barreja les interpretacions dels dos actors. Per a la seva versió, Johnny Depp va enregistrar en directe el seu propi solo de guitarra (l'original al disc és d'Eric Clapton), que després va ser mesclat dins la cançó i masteritzat:



dijous, 12 d’abril de 2012

El disc de debut de Flying Colors



Recordem-ho per als qui no ho sàpiguen: Flying Colors és un supergrup però no de grans estrelles sinó de grans músics: el menys conegut és el cantant, Casey McPherson (Alpha Rev). Als teclats i veu hi ha Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic). També hi ha un dels millors baixistes del jazz/rock: Dave LaRue (la seva feina als discos dels Dixie Dregs i Steve Morse és extraordinària, i té un currículum espectacular). A la bateria hi ha Mike Portnoy, (Dream Theater, Transatlantic), i a la guitarra hi ha el sensacional Steve Morse (Dixie Dregs i actualment a Deep Purple).

Aquest és un disc molt melòdic, amb ecos de, per exemple, els Beatles (Portnoy n'és un fan notori), i també de Supertramp (que ningú s'espanti), i que recupera certs aspectes de l'estètica dels anys 80 (però, sortosament, sense els excessos i la producció sonora que va arruïnar molts discos d'aquella dècada). Però aquest disc sap conjugar tot això amb sonoritats metàl·liques que no decebran el públic amant del rock dur. I naturalment que la qualitat hi és, i l'empremta personal de cada músic és clara i identificable, però que ningú esperi un disc d'exhibicionisme virtuosístic i desenvolupaments instrumentals complexos. Ja hi estic enganxat.

El debut de Flying Colors desprèn l'olor dels grans discos, de les grans produccions, no per ser grandiloqüent o pretensiós, sinó per la seva riquesa de textures (especialment de teclats i guitarres), pel treball vocal i pels arranjaments instrumentals. És un disc preciosista, que té cura dels detalls. No és un disc fruit d'un parell de jam sessions i tira que et segueixo.

Corre per Youtube aquesta insòlita filmació de Neal Morse i Casey McPherson treballant en format acústic una de les cançons del disc:



El torrat del Portnoy té disponible un DVD amb l'enregistrament de les parts de bateria de tot el disc. Una frikada? Què voleu que us digui, ja m'agradaria tenir un DVD com aquest de discos com el Close To The Edge (Yes), Come Taste The Band (Deep Purple), Seasons In The Abyss (Slayer), Quadrophenia (Who), qualsevol disc de Chick Corea amb Dave Weckl o Gary Novak, All Night Wrong (Allan Holdsworth), One Size Fits All (Zappa)...:



Per cert, Neil Peart va fer el mateix amb Test For Echo.

diumenge, 1 d’abril de 2012

Union Sundown Boogie

Avui he enregistrat un tema amb la intenció que el toquem aviat amb Illinois Central. És una versió d'un cançó fosca de Bob Dylan que aparegué al disc Infidels (1983). Jo l'he accelerada i l'he feta amb slide i ritme boogie woogie.