dissabte, 31 de març de 2012

"L'amor feliç"



Mishima no inventen res. Fan pop convencional. Les harmonies, les progressions d'acords, els compassos, les línies vocals, tot és molt normal. Però tenen bon gust i tenen la personalitat d'en David Carabén. Amb això n'hi ha prou.

Estava sentint el seu nou disc, "L'amor feliç", i pensava "aquesta gent el que haurien de fer és publicar un directe perquè segur que els seus temes guanyen molt enregistrats davant del públic". I en aquell precís moment ha començat a sonar "No et fas el llit" enregistrat en directe. Està clar. Els Mishima a partir d'ara haurien d'enregistrar els seus discos de cançons noves en directe: fer una sèrie de nits seguides a una sala i després publicar el directe amb les millors preses.

Però, vaja, en qualsevol cas, "L'amor feliç" és un bon disc. I que consti que no és el meu estil. D'aquests grupets de pop indie, i qualsevol cosa que s'hi assembli, normalment en fujo. Però pel que fa als Mishima, l'important no és el que hi ha sinó allò que em suggereixen. Em fan pensar en Barcelona (i la trobo a faltar des que visc a Eivissa), em suggereixen civilitat. El to de veu, l'estètica general, em produeixen una sensació de benestar, una sensació que tot funciona.

Per cert, en Carabén és els pocs cantants que parla bé. No em refereixo a les lletres. Les seves entrevistes m'agraden gairebé tant com les seves cançons. No és que tingui una parla excessivament sofisticada o culta. Simplement parla bé. I això, malauradament, destaca. D'entrevistes n'hi ha algunes a Internet (i en vindran més, ara que presenten nou disc). Tenim la del programa Bestiari Il·lustrat, la d'Ànima, o la de Vilaweb:



dilluns, 26 de març de 2012

Vulgar Display Of Power, edició d'aniversari


Igual com va fer mitja humanitat, jo vaig descobrir Pantera quan van publicar Vulgar Display Of Power (1991). L'altre mitja ho va fer amb el següent disc del grup: Far Beyond Driven (1994).

Vulgar Display Of Power, disc de títol i portada autodescriptius, va consolidar un so que esdevindria icònic i reproduït per molts altres grups. Un autèntic mur de guitarra, una bateria directa i incisiva, gairebé irreal, donaven la sensació que tot plegat s'havia fet amb els controls pujats fins el límit. Era el so adient per a l'estil dels Pantera. Metal pesant però dinàmic. On el thrash i el heavy clàssic donaven la mà al punk, el hardcore i el rock industrial. Sí, sí, totes aquelles bandes de nu metal haurien d'haver pagat drets d'autor a Pantera (i a Black Sabbath, ja posats), per cada disc venut.

Després va venir Far Beyond Driven, número 1 als EEUU contra tot pronòstic. Però Vulgar Display Of Power va ser la fita i ara se'n prepara la Deluxe Edition de celebració del seu 20è aniversari. Inclou un tema inèdit de les sessions, descobert recentment, i una filmació al Monsters Of Rock de Reggio Emilia (Itàlia) el setembre del 1992.