dimecres, 25 de gener de 2012

Eric Burdon canta Dylan



El gran Eric Burdon ha contribuït al disc "Chimes of Freedom", de de celebració del 50è aniversari d'Amnistia Internacional, amb aquesta versió de "Gotta Serve Somebody" de Bob Dylan. Ara que hi penso, el seu darrer disc, Soul of a Man, ja és del 2006. Estaria bé tenir una altra bona col·lecció de r&b a càrrec d'Eric Burdon per al 2012.

dilluns, 23 de gener de 2012

Animals: 35è aniversari


El 23 de gener de 1977 es va publicar Animals, el disc de culte de Pink Floyd. El millor secret de la seva discografia. Un disc fosc però intens. La música, la portada, les versions (íntegres) que se li han dedicat... es podria escriure un llibre només d'aquest disc. Si algú encara no l'ha sentit, que ho faci immediatament.

divendres, 20 de gener de 2012

Etta James

Ha mort Etta James. Una cantant... poderosa. Ja vaig parlar en aquest blog d'una memorable actuació editada al seu dia sota el nom de "A Blues Session: B. B. King and Friends". Bé, aquella nit dos dels músics convidats eren Etta James i Dr. John, que tenien un número sensacional al mig del show. No us el perdeu. Això és seriós. Aquí hi ha màgia de veritat. No només la química entre els dos personatges. Etta James es permet improvisar lletra i melodia. El públic es torna boig. Ah, i no s'ha editat mai en DVD. Imperdonable. Descansi en pau, Etta James:



dimarts, 17 de gener de 2012

Sarah Jarosz



He descobert Sarah Jarosz amb el seu disc Follow Me Down (2011). Les sonoritats country-americana-bluegrass-alternative folk o com vulgueu dir-ne, em recorden Gillian Welch però en aquest cas amb menys sobrietat, amb una mica més de color. I es nota que la nena en sap:
"Instead of going straight to work as a full-time musician, as many before her have done, she left her hometown—30 miles outside of Austin—and headed to Boston’s New England Conservatory to study contemporary improvisation on a NEC Presidential Merit scholarship".

dissabte, 14 de gener de 2012

Què li demano al 2012 en matèria de música?

Demanar és fàcil. Alguns desitjos ràpids...

Improbable però no impossible: la reunió de Supertramp. L'any 1983 el grup va continuar sense Roger Hodgson, cosa que, salvant totes les distàncies, és com si els Beatles haguessin continuat sense Paul McCartney. Durant els darrers anys han estat de gira cadascú per separat. Supertramp sense Hodgson han anat publicant discos decents però lluny d'obres com Breakfast In America:




Molt improbable: retorn de Rainbow. Ritchie Blackmore va decidir l'any 1997 penjar la Fender i formar el grup de folk ensucrat Blackmore's Night. Des d'aleshores hi ha hagut una forta pressió per aconseguir una reunió de Rainbow. Dio hi hauria accedit però ara és massa tard i crec que tots ens conformaríem amb una reunió amb Joe Lynn Turner. Em temo, però, que no ho veurem.




Jimmy Page fa anys que es troba còmode vivint el seu status de llegenda viva del rock, recollint premis i assistint a homenatges, però no ens ha proporcionat gaire activitat musical. A banda del solitari concert de reunió de Led Zeppelin a l'O2 (2007), i l'aparició del guitarrista a la pel·lícula documental It Might Get Loud (2009), poques coses hem sabut. Però el cert és que Page va repetint que té idees per a un nou disc en solitari i que sembla ser que n'hauria enregistrat una part. Crec que tothom estaria més que satisfet amb un disc com Outrider.




Roger Waters és un altre que també viu còmode com a llegenda viva del rock. A diferència de Jimmy Page, el seu nivell d'activitat ha estat intens, especialment després d'haver portat el seu espectacle de The Wall per mig món durant els darrers dos anys. Tot això està molt bé però molta gent encara espera un nou disc de Waters. El seu darrer treball en estudi va ser el sensacional Amused To Death però això era l'any 1992. Durant els darrers anys, Waters ha fet declaracions esporàdiques en què parlava de la preparació d'un proper disc en estudi però el tema sempre ha acabat aparcat en favor d'altres projectes com ara l'òpera Ça Ira. Esperem que havent acabat la gira de The Wall, l'any 2012 puguem tenir noves composicions de Roger Waters.




Jethro Tull és un altre grup que s'ha trobat molt còmode exercint de clàssics del rock. Tot i que se'ls ha de reconèixer una notable activitat en directe i un bon grapat d'edicions de concerts i reedicions de material antic, el cert és que la banda va fer el seu darrer disc amb cançons noves l'any 1999 amb J-Tull Dot Com (no podem dir que The Jethro Tull Christmas Album fos un disc nou de Jethro Tull en tota regla). Les gires constants i les edicions de luxe dels seus clàssics estan molt bé però Ian Anderson és un dels millors compositors que ha donat el rock i ja va sent hora.




Rolling Stones. Des dels anys 90, encara estem esperant un gran disc dels Stones. Pensem-hi un moment: Steel Wheels, Voodoo Lounge, Bridges to Babylon, A Bigger Bang. Tots tenen alguna excel·lent cançó però cap d'ells serà recordat com un gran disc en conjunt. La celebració l'any 2012 dels seus 50 anys com a grup seria una bona ocasió per a fer un bon disc.





Aerosmith
. Malgrat les petites (o grans) disputes entre Tyler i Perry, fa temps que la banda està treballant en un nou disc produït per Jack Douglas i que no arriba mai. El darrer disc bo de la banda va ser Nine Lives (1997). Després vindria el mediocre Just Push Play (2001).




Earl Greyhound va ser un dels grans descobriments de fa un parell d'anys. El seu disc Suspicious Package (2010) és un sensacional treball. El trio ha estat de gira des d'aleshores i el 2012 tocaria que fessin nou disc.




Super 400 són un altre grup del que espero amb moltes ganes el seu proper disc. No han deixat de girar i fins i tot han passat per Bercelona però el seu darrer disc, el brillant Sweet Fist, ja és del 2009 i en volem més:




Sobre les sessions de Get Back/Let It Be ja en vaig parlar. Bàsicament el tema és que el 30 de gener del 1969 els Beatles van pujar al terrat de l'edifici d'Apple i van oferir un concert per sorpresa. Va ser l'última vegada que van tocar en públic. Una bona part de l'actuació va apa`reixer al film Let it be. Als anys 80 es podia aconseguir en vídeo però mai més s'ha reeditat, naturalment tampoc en DVD. Ja seria hora, no?




Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu va publicar Underground Community l'any 2009. Des d'aleshores han actuat regularment en directe (teloners de Marillion al Sant Jordi Club), han consolidat un estil que beu del rock progressiu a cavall de grups com Pink Floyd i Porcupine Tree, però amb una versatilitat que no els impedeix abraçar el folk acústic, i han esdevingut una màquina de precisió. Actualment estan enllestint el seu segon disc que promet ser una obra d'orfebreria. Imprescindible veure'ls el directe si en teniu oportunitat.




Them Crooked Vultures, la superbanda que van formar Dave Grohl (Foo Fighters), John Paul Jones (Led Zeppelin), i Josh Homme (Queens of the Stone Age), va publicar un impressionant disc de debut l'any 2009. La seva barreja de rock clàssic i sonoritats progressives va funcionar a la perfecció. Des del 2010 han estat treballant en el proper disc. Esperem que aparegui el 2012.




Sammy Davis va oferir un concert per a UNICEF a Paris l'any 1985. És un espectacle d'entertainment integral i de la més alta qualitat. Coses així ja no es poden veure. L'actuació es va editar en VHS però està descatalogada i mai ha estat editada en DVD. Això està entre els meus desitjos per al 2012.




Un altre desig: l'any 1984, Frank Sinatra va fer el seu darrer veritable disc de material nou (després van venir coses com els duets, però allò ja era una altra història). Amb una big band de luxe comandada per Quincy Jones, Sinatra va convidar un grapat d'amics (no li agradava enregistrar sense tenir públic a la sala, per petit que fos perquè deia que sinó no es motivava), i va facturar un disc brillant a tots els efectes. Enregistrat en directe, naturalment, sense trampa ni cartró. Entre els músics de la humil big band hi havia Michael i Randy Brecker, George Benson, Steve Gadd, Lionel Hampton i Ray Brown. El disc que en va sortir ja el coneixem: L.A. Is My Lady. La qüestió és que les sessions van ser filmades i el documental es va editar en VHS amb el títol Frank Sinatra: Portrait Of An Album (jo el tinc), però mai s'ha editat en DVD. Ja van sent hora, no?




Ja hem parlat al blog de la super sessió de blues que va donar lloc al disc de Sonnyboy Williamson anomenat Don't Send Me No Flowers, en què hi van prendre part, entre d'altres, Brian Auger i Jimmy Page. L'any 1991 es va editar breument en CD però fa vint anys que està descatalogat. Mereixeria una edició a l'alçada del seu valor històric.

Bé, podríem seguir però crec que amb això de moment n'hi ha prou :-)

dijous, 12 de gener de 2012

Supergrup: Flying Colors



Ja fa temps que estem en època de supergrups. Dins el món del rock tothom en parla però, de fet, el jazz sempre ha funcionat així. El fet que bons músics vulguin tocar amb altres bons músics i provar diverses combinacions és comprensible, oi? Bé, atents a la formació de Flying Colors, que ja tenen el seu disc a punt, produït per Peter Collins (Rush):

Neal Morse (Spock's Beard, Transatlantic), Mike Portnoy (ex-Dream Theater, Transatlantic), Steve Morse (Deep Purple, Dixie Dregs), Dave LaRue (Steve Morse Band, Dixie Dregs) and Casey McPherson (Alpha Rev).

dimecres, 11 de gener de 2012

Phillip Roebuck

Les recomanacions del Sr. J solen ser interessants. Quan avui m'he l'he trobat, m'ha dit que havia de sentir un paio que es diu Phillip Roebuck i que fa el que es podria anomenar Appalachian punk. La cosa prometia. Unes hores després he rebut un mail seu que he de compartir (suposo que el Sr. J no hi trobarà inconvenient):
Trobaràs uns quants videos al Youtube. (...) També té alguna cançó purament tradicional, i fins i tot alguna balada del tipus "a-veure-si-tinc-sort-i-la-colo-de-BSO-a-alguna-peli-de-Sundance" ... en qualsevol cas a l'amic li sobra perícia amb l'instrument i actitud (important si es vol sobreviure ara que torna Loquillo).
Talment.



dimarts, 10 de gener de 2012

Filmació: Faith No More a Brasil 2011

Faith No More a Brasil 2011. Concert sencer i filmació professional. No us perdeu l'inici. La sonorització és seca i amb la guitarra massa baixa però això permet gaudir del baix de Billy Gould en tot el seu esplendor. Mike Patton està impressionant. No sé com pot cantar així tota una gira (i llarga), a la seva edat. Fa una cançó en brasiler, agafa una de les càmeres i canta mentre va filmant ell mateix el concert, vaja, 100% Patton:

dissabte, 7 de gener de 2012

dimecres, 4 de gener de 2012

Obeses

El meu cosí m'ha passat un parell de joies d'aquesta banda que jo desconeixia. Més enllà de l'humor, aquesta gent toca. Es diuen Obeses: