dilluns, 20 de juny de 2011

Discos que ens van treure dels 80: Nothing's Shocking


Aquest és del 1988 però forma part d'un escollit grup de discos que a finals de la dècada ens van ajudar a sortir d'aquell malson de sintetitzadors i caixes de ritmes, introduint aire fresc i sonoritats que anunciaven temps millors.

Nothing's Shocking és el primer disc en estudi de Jane's Addiction. Recordo perfectament el dia que vaig comprar la meva còipia de Nothing's Shocking, en vinil, naturalment, a una petita botiga de Ginebra. Allò sonava nou, tenia màgia. Les composicions i el so. Fresc, innovador, valent. Una explosió de creativitat. I més de vint anys després segueix sonant nou, cosa que diu molt poc en favor del panorama del rock actual. No hi ha res sobrer en aquest disc. Les 11 cançons són imprescindibles. I el disc desborda personalitat. El rock no ha donat gaires cantants com Perry Farrel. Una veu única i un home de talent que va més enllà del cant: només cal mirar les portades de Jane's Addiction, començant per aquesta de les siameses amb el cap en flames (una escultura de Perry Farrel).

Després de Nothing's Shocking van publicar Ritual de lo Habitual (1990), també un excel·lent disc. La banda es va disoldre i no va fer més discos fins a la decebedora reunió de Strays (2003). Esperem que el seu proper disc, The Great Escape Artist, previst per a l'estiu, ens recordi una mica els Jane's Addiction de Nothing's Shocking.





dissabte, 18 de juny de 2011

Ella and Louis


L'any 1956 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar el disc Ella and Louis i l'any següent hi van tornar amb Ella and Louis Again. En aquest cas, segones parts van ser millors: el primer disc, més basat en balades, es va veure superat (si és que això és possible) pel seu successor.

El grup que els acompanyava era ni més ni meys que el d'Oscar Peterson. Virtuós del piano i conegut per la seva velocitat i precisió, Peterson va demostrar en aquestes sessions fins a quin punt podia ser elegant i subtil, per si algú ho dubtava.

Estem davant de dues de les obres cabdals del jazz vocal. La interacció, la química, l'espontaneïtat, la senzillesa, la naturalitat, l'elegància innata. Els arranjaments d'aquests discos han esdevingut canònics.

Pantera 1994: Far Beyond Driven


L'any 1994, dins d'aquell clima en què sortosament ja havíem deixat enrere els anys 80 però el grunge encara no havia assolit el seu apogeu, Pantera van publicar Far Beyond Driven, el primer disc de metal que va debutar al número 1 de les llistes dels Estats Units. I no esterm parlant de heavy per a tot els públics, tipus Kiss (amb tots els respectes), sinó de metal extrem. Els que ja els coneixíem van veure el salt endavant que va suposar Far Beyond Driven. Una banda depressiva per a una dècada depressiva. Eren molt bons. I aquell so. El so de Pantera va crear escola.

dimecres, 15 de juny de 2011

Slayer

Slayer són els únics que quan els veus, te'ls creus. Allò no és una pose. Són així. I són els únics que no fan concessions a l'ornament. Ni musicalment ni visualment. No hi ha res més que l'estríctament necessari. I són una raresa dins el món del metal. Tenen el seu estil i la seva manera de fer. Ells fan el seu camí, aliens al que passa a la resta del món (musicalment parlant). Interpreten el metal a la seva manera, inaccessible, sobri, auster. Encara no m'explico com han aconseguit el seu èxit. Sempre que veig les imatges del grup tocant a un festival multitudinari em sorprèn que hi hagi tanta gent a qui agradi la seva música. Maiden, Metallica, Megadeth, d'acord, però Slayer!?

També hi ha el so. Altres grups tenen un so de guitarra que té una gran producció al darrere, un so aplastant, un wall of sound aplicat a la producció de guitarres. Slayer no. Amb els seus vells amplificadors, el seu so de guitarra és real, cru, lleig. I probablement per això la seva execució és més impactant encara, perquè no es recolza en un coixí sonor. No el cencessiten. I no només musicalment són insòlits. Les seves lletres també ho poden ser, com és el cas de Silent Scream (1988), una ferma condemna de l'avortament:

Tone Loc: quan el món encara era feliç

Actualment ja ningú recorda el bo de Tone Loc. De fet, a finals dels 80 tampoc és que fos un mega-star, però el cert és que al mig del penós panorama musical que oferia la dècada, els vídeos de Tone Loc t'alegraven el dia. La seva estètica macarra amb bon humor va desaparèixer quan als anys 90 es van imposar la violència i el gangsta rap. A més, era divertit veure com reutilitzava elements de cançons de grups com Van Halen.


dimarts, 14 de juny de 2011

Pat Metheny acústic


Pat Metheny va enregistrar l'any 1978 New Chautauqua, un disc de cançons en format acústic. És un dels enregistraments més elegants, suaus i relaxants que he sentit. Ideal per a una tarda d'estiu. Amb excel·lents composicions:


I enguany Metheny publicarà un altre disc acústic, What's It All About, en aquest cas de versions. Versions passades pel filtre Metheny, naturalment. Més íntim i sobri encara que New Chautauqua. A la seva web hi ha vídeos d'algunes peces del disc i una breu entrevista:

dijous, 9 de juny de 2011

Jon Lord fa 70 anys


Jon Lord, el llegendari teclista de Deep Purple i Whitesnake, mestre del Hammond, veritable gentleman i músic de talent gegant, fa 70 anys.

dilluns, 6 de juny de 2011

Muti, contra les retallades Berlusconi a la cultura

MutiNabucco de Verdi va ser estrenada el 1842 quan el govern austríac dominava el nord d'Itàlia. L'obra parla de la difícil situació dels jueus assaltats, conquerits, i posteriorment exiliats de la seva pàtria pel rei babiloni Nabucco (Nabucodonosor). Per tant, el cor de d'esclaus hebreus cantant la frase «Oh mia patria sì bella e perduta!» («¡Oh pàtria meva, tan bella i perduda!», va tenir una ressonància especial en aquell moment, encoratjant la unitat dels italians del 1861. De fet, molts italians volen adoptar "Va pensiero" com a himne nacional.

Aquest és el "Va, pensiero" que es cantava a la Scala (Cor i públic) a l'emperador austríac Francesc Josep i la seva esposa Elisabet (Sissi), cridant un "Visca Verdi, Visca Itàlia!" al final (VERDI = Vittorio Emanuele Re D'Italia).

El passat 18 de març, a Roma, Riccardo Muti va dirigir Nabucco. La televisió ho transmetia. Berlusconi era al teatre. Al final de "Va, pensiero" hi ha els aplaudiments habituals i aleshores un home entre el públic crida "Viva Itàlia!".

Muti deixa de dirigir i li contesta (aproximadament): Sí, visca Itàlia ... Però, com que estem a casa, com a casa, anem a parlar tots plegats. "Va pensiero", en els vells temps, era un símbol polític. Jo no sóc un polític però puc dir que si matem la cultura, sobre la qual es fonamenta la història d'Itàlia [en al·lusió a les retallades del govern en matèria de cultura], la nostra Itàlia sí que serà "bella e perduta". Així que, com que el cor ha cantat meravellosament, ens hauríem d'unir a ells per a tornar a cantar "Va, pensiero!" tots plegats.

Menys de cinc setmanes abans, Muti havia estat operat del cor, i els metges li havien aconsellat no dirigir Nabucco a Roma.

Tot el teatre canta. I es poden veure llàgrimes als ulls del públic i dels cantants.

dimecres, 1 de juny de 2011

L'últim i veritable hippy



No accepteu imitacions. Aquest és l'últim hippy. L'autèntic. Ho ha estat des de finals dels seixanta i ho serà fins a la mort. És l'home feliç. Sempre vestit de blanc i amb el somriure a la cara. Ah, i ni Glenn Hughes ni Mick Jagger. El pacte amb el diable el va fer Jon Anderson: aquesta veu!! Sona com fa quaranta anys!! Trobo inversemblant que Yes puguin estar de gira (i fer un disc!!) sense ell. Visca Jon Anderson.