dijous, 31 de març de 2011

Slayer i Megadeth, vint anys després

L'any 1990 es va organitzar la gira europea Clash of the Titans, un festival thrash metal. El cartell era Suicidal Tendencies, Testament, Megadeth i Slayer. A cada ciutat s'alternaven els caps de cartell entre Megadeth i Slayer. L'any 1991 van repetir als Estats Units però aquest cop amb Alice in Chains, Anthrax, Megadeth, Slayer.

Suicidal Tendencies havien publicat Lights...Camera...Revolution!, un molt bon disc que els allunyava de l'escena harcore-punk i els portava a terrenys del thrash amb un toc de fusió progressiva, i tenien un baixista que ja aleshores m'agradava molt, Robert Trujillo, i que incomprensiblement va acabar tocant per a Ozzy i Metallica. Testament presentaven Souls of Black i he de confessar que mai m'hi he dedicat com la banda es mereix. Megadeth presentaven un bon disc (jo crec que sobrevalorat), Rust in Peace, i Slayer presentaven el que per a alguns és el seu millor disc, Seasons in the Abyss, que per a un servidor està a anys llum de l'aclamat Reign in Blood.

És a dir, que la cosa ja era tot un esdeveniment aleshores. Doncs bé. Més de vint anys després s'ha organitzat una gira de Slayer i Megadeth: European Carnage Tour.

dimecres, 30 de març de 2011

Roger Waters, Barcelona 29.03.2011

IMG_2161
Roger Waters ofereix en aquesta gira un gran espectacle, entre d'altres coses perquè al The Wall que tots coneixem amb els ninots gegants i les projeccions de les animacions de Gerald Scarfe, s'hi afegeix la darrera tecnologia escènica especialment pel que fa a projeccions.

A la iconografia, per dir-ho així, de The Wall, i la temàtica dominant antibel·licista, Waters hi ha anat afegint tot el que l'actualitat política li ha posat en safata: guerres d'Iraq, conflicte d'israelians i palestins, etc. Tot plegat amanit amb algunes dosis de Hitler, Stalin, els símbols del dolar, de la Shell i de la Mercedes, entre d'altres. I unes gotes de demagògia. Però t'ho empasses sense problemes.

Pel que fa a la música, Waters sempre porta bandes de gran solvència. Per a aquesta gira els guitarristes són el vell conegut Snowy White i Dave Kilminster. Sorprenentment Waters dóna més protagonisme al segon que al primer (els solos de Confortably Numb els toca Kilminster).

Avís a puristes: en aquesta gira no es pot dir que Waters profani la seva pròpia obra però allarga innecessàriament alguns temes, n'arranja d'altres, i es treu de la màniga algun passatge nou de trinca. Sincerament, crec que a l'obra original no li feia cap falta aquest maquillatge.

I esperem que quan acabi aquesta gira de tercera revisió de The Wall, Waters es dediqui a crear música, que és el que sap fer millor, i ens doni un nou disc aviat.


Les fotos del concert.

dimarts, 29 de març de 2011

Roger Waters: The Wall 2011


Contràriament al que molta gent pensa (i el propi Waters ho ha aprofitat), The Wall no és una obra de contingut polític sinó d'alienació personal. Té tanta vigència ara com l'any 1979. Tenia més sentit, si això és possible, abans de la caiguda del mur de Berlin.

Jo, que he estat seguidor de la carrera en solitari de Waters i no em canso de reivindicar discos com Amused To Death, preferiria veure una gira de Waters de celebració de tota la seva discografia, però evidentment veure l'espectacle de The Wall no és poca cosa. Aquesta nit.

divendres, 25 de març de 2011

Pedecuni Sessions: 10è aniversari

CD: Perfect Pair - Pedecuni Sessions
L'any 2001, el meu cosí i jo vam enregistrar a Eivissa el CD "Pedecuni Sessions". Ja fa 10 anys. Entre les seves cançons hi ha aquest tour de force de metal progressiu molt fosc: Dance For You. Composta a finals del 1994, era una cançó que l'any 2001 teníem força avorrida. A més, és una peça que és agradable de tocar però no de sentir perquè sempre he pensat que es fa pesada. Malgrat tot, l'any 2001 al meu cosí li va agafar un rampell i es va treure de la màniga un arranjament podríem dir-ne expressionista del Dance For You. Les guitarres rítmiques son seves i la solista (homenatges a Bizet i a Robert Fripp inclosos), meva. Al meu diari vaig escriure això:
Dilluns 17 de setembre del 2001:
Avui hem decidit enregistrar una nova versió del Dance For You, però amb arranjament que se li ha acudit a l'Edu. Ha enregistrat un fragment de guitarra per a no oblidar la idea i hem escrit en un paper la nova estructura de la cançó. Creiem que la cosa millorarà molt.

Divendres 28 de setembre del 2001:
Aquesta tarda l'Edu ha enregistrat les dues pistes de guitarra del nou Dance. Ha estat el final de les sessions perquè demà agafa l'avió cap a Barcelona.
Dance 2001 by ferran-nogues
Perfect Pair - Pedecuni Sessions
Eduard Maluquer, Eivissa, setembre 2001

dilluns, 14 de març de 2011

Soap&Skin: no la deixeu de cangur amb els nebodets

El senyor Jordi m'ha fet arribar això: Soap&Skin, el projecte musical d'Anja Plaschg (21 anys). En paraules del senyor J: "En alguna cançó el piano tira una mica a Chopin tronadet, però, caram". Jo li he dit que la trobo massa depre i m'ha replicat "la trobo més psycho que depre... depre és Radiohead". Té raó.

Aquesta és de les alegres:

divendres, 11 de març de 2011

Martí Serra: Tea Time (ja m'ha arribat)

IMG_2890__

Això és que t'arriba a casa quan compres el disc de Martí Serra: una capsa de cartró que conté l'edició de Tea Time en vinil, en CD i un sobret de tè (tea time). Ho he trobat sensacional.

Quan he obert el vinil i l'he tret de la funda he tingut un flashback brutal cap a finals dels 80, quan aquest mateix gest era habitual per mi. Pel que fa al so no sóc un nostàlgic. Fins i tot abans que aparegués el format de compact disc, jo maleïa el fregit dels vinils i el fet que com més els senties més es malmetien com a conseqüència del desgast de l'agulla sobre la superfície del disc. Jo era dels que arribava a casa amb el disc nou sota el braç i en la primera audició que feia enregistrava el disc en una cassette de crom. A partir d'aquell dia jo escoltava els meus discos en cinta i és per això que gran part de la meva discografia de vinil són exemplars que només han estat tocats una vegada.

Dit això, he de reconèixer que el format de vinil, visualment és impressionant. La carpeta d'un vinil és un valor afegit a l'obra que en el format CD s'ha perdut. Jo podia passar tres quarts d'hora sentint un disc mentre mirava els detalls de la seva carpeta. Amb un CD no ho he fet mai.

dijous, 10 de març de 2011

Giulia Valle Quintet


Una altra que no coneixia. La Giulia Valle. De primera línia mundial. A estones em recorda els primers Earthworks, o el Frank Zappa més jazzero. I quin nivell de composició. La seva banda és tot un luxe i inclou el gran Martí Serra. L'altre dia van oferir aquest programa al Canal 33. Una delícia.

dimarts, 8 de març de 2011

Catfish Rising



El problema de Jethro Tull en temps recents és que com que ningú segueix la seva carrera de prop, cada disc que han anat publicant ha estat rebut com un retorn. Ja m'està bé. L'any 1991 els Tull venien de fer dos grans discos Crest of a Knave (1987), aquest sí que era un retorn, i Rock Island (1989). Però podem dir que amb Catfish Rising (1991) van entrar en l'estètica dels 90: retorn a les arrels, so clàssic, recuperació de guitarres acústiques i mandolines. Els Tull dels noranta ja no s'havien de reinventar, ja havien celebrat el seu 20è aniversari i no havien de demostrar res a ningú. Van fer el disc que els va donar la gana. Si Catfish Rising s'hagués editat després de Songs from the Wood (1977) actualment seria un clàssic lloat per la crítica. Gran disc, feu-me cas.

Per cert, sóc l'únic que creu que Ian Anderson és un dels més grans lletristes de la música popular del segle XX?


dilluns, 7 de març de 2011

Esperanza Spalding



Ho admeto, no la coneixia. Ha guanyat un Grammy en la categoria de jazz (enguany un premi merescut). Es diu Esperanza Spalding i la seva banda també és sensacional.