divendres, 31 de desembre de 2010

Tin Machine

El de Modern Love no era David Bowie, era un impostor que es feia passar per ell. L'any 89, per sort, vam recuperar l'autèntic. Conscient que als anys 80 havia anat en declivi, Bowie va reclutar Reeves Gabrels, un guitarrista desconegut aleshores però de música en sabia moltíssim, i va fer un canvi radical fins al punt que va abandonar la marca Bowie i va muntar el grup Tin Machine. Més orientat al rock que al pop, amb un so fresc, despullat de la producció 80s, i amb un evident canvi d'estètica, va fer dos discos que són dues joies i on hi havia coses que sonaven a Bowie més clàssic però també blues i punk:

dimecres, 29 de desembre de 2010

Harmònics i altres coses

El famós cant mongol tradicional es caracteritza per explotar els harmònics del so de la veu humana i també pel seu famós cant gutural. És el khoomii. Però el que m'ha sorprès d'aquest intèrpret és per una banda la seva digitació (especialment tenint en compte l'acció de l'instrument), i també que a Mongòlia fa segles que van inventar el heavy metal, d'alguna manera (i a la república de Tuva van inventar el bluegrass).



Per cert, sense saber-ho, jo mateix vaig fer una mica de khoomii fa uns mesos.

dissabte, 25 de desembre de 2010

King Diamond


Ara poca gent el recorda i els seus darrers discos han passat desapercebuts però hi va haver un temps en què aquest personatge feia grans discos. Primer amb el grup Mercyful Fate i després en solitari, ha fet de la utilització del falset una marca de la casa i és per això que a King Diamond o l'estimes o l'odies.

Amant dels discos narratius, en té alguns de molt ben treballats, tots sempre al voltant d'històries de terror, sent els més famosos Abigail (1987) i Them (1988). Jo prefereixo discos més directes com Melissa (1983) o Fatal Portrait (1986) que comença amb aquest The Candle:

dimarts, 21 de desembre de 2010

Killing Joke



Killing Joke han superat la mort del seu baixista Paul Raven, la formació original de Jaz Coleman, Youth, Geordie Walker, i Paul Ferguson es van reunir i han enregistrat un dels seus millors discos, Absolute Dissent, on trobem tots els aspectes de la banda, des del so industrial, fins al metal i el so més tecno anys vuitanta. El disc inclou un homenatge al difunt Paul Raven.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Anita

L'altre dia vaig veure el documental Life of A Jazz Singer per la tele i estic travessant una etapa Anita O'Day (a temps parcial, compartit amb Judas Priest). Va sobreviure i superar l'era daurada del jazz, el Be-bop i l'addicció a l'heroïna. Anita O'Day.



Per cert, algun dia veurem un muntatge modern de Jazz on a Summer's Day sense tots els primers plans del públic?

dissabte, 11 de desembre de 2010

Judas Priest: gira de comiat



Judas Priest han anunciat la seva retirada. Formats l'any 1968, després de quaranta anys de carrera han decidit fer una gira de comiat anomenada Epitaph. És trist però crec que la decisió és encertada: el repertori del grup és un dels més exigents a nivell vocal, i Rob Halford, de 60 anys, deu ser conscient que, malgrat tot, és humà.

Aquests dies, en que tothom recordarà els clàssics de la banda, vull reivindicar un disc menyspreat per la crítica: Ram it Down (1988). Tot i que, efectivament, té alguna cançó prescindible, n'hi ha d'altres que, com Ram it Down, Hard as Iron o Blood Red Skies, mereixen ser al costat dels grans títols de la banda.



dijous, 9 de desembre de 2010

Nou disc de Motörhead


M'havia passat per alt! Incansables, Motörhead tenen nou disc, The Wörld is Yours, que és el vintè de la banda. Esperem que aquest nou treball segueixi la bona línia de com a mínim Inferno (2004), Kiss of Death (2006) i Motörizer (2008).

Mentre esperem, podem fer una ullada a la versió blues acústic que han fet del seu clàssic The Ace Of Spades per a una coneguda marca de cervesa:

dimecres, 8 de desembre de 2010

Miles Davis



Avui tocaria parlar de John Lennon però no ho faré.

Per sort o per desgràcia, vaig poder veure dos dels més grans músics i trompetistes del jazz a les respectives darreres gires que van fer abans de morir. Un va ser Dizzy Gillespie (Palau de la Música) i l'altre Miles Davis (Palau dels Esports 1989).

Miles presentava un excel·lent disc: Amandla (1989), que era bàsicament una col·lecció de composicions del gran baixista i compositor Marcus Miller. Personalment, el trobo superior al lloat Tutu (1986).

Marcus Miller no formava part de la seva banda de gira però Miles va fer un concert llarg, amb cançons que tenien desenvolupaments llargs, i se'l va veure molt motivat. De la seva banda tothom destacava la presència de Kei Akagi però crec que tant o més important que el teclista era l'aleshores jove saxo Kenny Garrett que era capaç d'interactuar amb el mestre com cap altre saxo ho ha fet.

Era el final dels 80, un decenni idoni per a un personatge com Miles Davis que vivia del canvi i la innovació constants. Mai va reviure el seu passat, mai va fer cap concessió a cap època daurada seva. Miles sempre anava amb les estètiques més avantguardistes. Podríem dir que va morir quan el segle XX va deixar d'innovar estèticament. Als anys 90 vam veure com s'iniciava una època (que no hem acabat) de constants revivals, retorns a sons clàssics, modes retro, vintage, o el que sigui. Allò hagués estat fatal per a Miles Davis.

Vaig enregistrar el concert en un modest Walkman. El so és deficient però allà està, en cassette, el maratonià concert. És una llàstima perquè sempre he pensat que els directes oficials que s'han publicat de les darreres gires de Miles Davis no fan justícia al que moltes nits es va veure dalt de l'escenari, per exemple a Barcelona.

"Miles Davis, el mago que sabe deslizarse sobre las modas sin comprometerse" (La Vanguardia, 08.11.1989).

"Kenny Garrett y Miles the Kid, juntos en el escenario" (crítica del concert a càrrec de Mingus B. Formentor, La Vanguardia, 10.11.1989).

divendres, 3 de desembre de 2010

Mike Patton: Mondo Cane, el disc



Fa un temps ja vaig parlar de Mondo Cane, un projecte iniciat l'any 2008 i on trobem el cantant de Faith No More acompanyat de l'Orchestra Filarmonica Arturo Toscanini fent versions de cançons italianes dels anys 50 i 60. És evientment retro però té aquell toc punk de Mike Patton pel que fa a la veu i la producció. El que haurien de fer és editar un DVD en directe.

An Introduction To Syd Barrett



An Introduction To Syd Barrett és un recopilatori de l'obra que va deixar el malaguanyat líder de Pink Floyd, amb aquesta banda i en solitari. L'atractiu del projecte és que David Gilmour, que va coproduir The Madcap Laughs (amb Roger Waters) i va produir Barrett, ha fet de productor executiu de l'àlbum i en col.laboració amb els enginyers Andy Jackson i Iddins Damon ha remesclat cinc cançons, incloent-hi 'She Took A Long Cool Look', 'Dominoes' i 'Here I Go'. David ha afegit el baix de 'Here I Go' (la versió original no en tenia) i l'equip també ha remesclat "Matilda Mother" de Pink Floyd.

El disseny gràfic ha anat a càrrec ni més ni menys que de Storm Thorgerson.

Les cançons són: Arnold Layne, See Emily Play, Apples And Oranges, Matilda Mother (2010 Mix), Chapter 24, Bike (totes de Pink Floyd), Terrapin, Love You, Dark Globe, Here I Go (2010 Remix), Octopus (2010 Mix), She Took A Long Cool Look (2010 Mix) (aka She Took A Long Cold Look), If It's In You (totes de The Madcap Laughs), Baby Lemonade, Dominoes (2010 Mix), Gigolo Aunt, Effervescing Elephant (totes de Barrett) i Bob Dylan Blues (de Wouldn't You Miss Me – The Best Of Syd Barrett). Tot el material ha estat remasteritzat dels màsters analògics per Andy Jackson de Tube Mastering.

També s'ha inclòs un tema instrumental de 20 minuts, 'Rhamadan', produït per Peter Jenner (mànager de Pink Floyd i de Syd Barrett), i que té una llista de músics que es perd a la boira del temps, tot i que hi ha qui diu que té congas de Steve Peregrine Took (Tyrannosaurus Rex). Serà un extra que es podrà descarregar amb el CD (via web), i també la versió iTunes de l'àlbum.

Sempre he pensat que Syd Barrett va ser un dels grans compositors de la música popular del segle XX (a banda d'un visionari) i el seu nom mereix estar al costat dels de Lennon, McCartney, Brian Wilson & co.