dimecres, 29 de setembre de 2010

Difondre l'òpera


Una altra manera de difondre l'òpera. Actuació sorpresa del Cor "Premier Ensemble" de l'Associació Gayarre Amigos de la Ópera de Navarra (AGAO) al Cafè Iruña de Pamplona, 7 de maig de 2010. Celebració del "Dia europeu de l'Òpera".
[gràcies Lina]

divendres, 24 de setembre de 2010

Black Country Communion



Rock clàssic, de la vella escola, fresc i ben fet. Això és el que prometia la notícia del supergrup format per Glenn Hughes, Jason Bonham, Derek Sherinian i Joe Bonamassa, i això és el que trobem al seu disc de debut. Enregistrat en quatre dies amb Kevin Shirley (que aquest cop ha sabut fer sonar el disc correctament), amb instruments vintage, tocant en directe i donant per bones les primeres preses. Tal com es feia a l'època daurada del rock. Feia anys que el baix de Glenn Hughes no sonava a baix de Glenn Hughes. I per cert, ni Keith Richards, ni Jimmy Page, ni res: el pacte amb el diable el va fer Hughes, un músic que va maltractar el seu als anys setanta i vuitanta, i que ara amb 58 anys sembla conservat en formol. Feu la prova: sentiu Burn (1973) i sentiu Black Country Communion (2010). La veu és la mateixa.

Però discos com aquest tenen un sabor agredolç, i és que actualment són principalment els veterans qui tiren endavant i lideren el panorama del rock: Them Crooked Vultures, AC/DC, Faith No More, Slayer, Kiss, Chickenfoot, Jeff Beck, etc.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Sonnyboy Williamson: super sessió de blues



Aquesta és una veritable super sessió de blues però inexplicablement és una de les grans oblidades. El llegendari bluesman Sonny Boy Williamson II (de nom real Aleck "Rice" Miller), als anys finals de la seva vida va poder gaudir, gràcies al renaixement del blues de finals dels seixanta, d'un reconeixement i d'una gran activitat professional a Europa. Primer van ser les gires europees del American Folk Blues Festival, que el van permetre tocar i enregistrar amb els Yardbirds i els Animals, i després, l'any 1965, va poder fer la sessió que ens ocupa.

El promotor i productor musical Giorgio Gomelsky, que era qui s'encarregava de Sonny Boy Williamson II quan aquest visitava el Regne Unit, havia programat una sessió de gravació per al vell bluesman amb músics de l'escena de jazz britànica que s'havia anat postposant fins que l'abril del 1965, en veure que Sonny Boy havia de tornar als Estats Units perquè estava molt delicat de salut, Gomelsky va muntar ràpidament la sessió per al matí del mateix dia que Sonny Boy havia d'agafar l'avió cap a Chicago.

El grup bàsic d'acompanyament era Brian Auger (orgue), Ricky Brown (baix), Mick Waller (bateria), que coneixien Sonny Boy perquè havien tocat amb ell alguns concerts, cosa que ja anava bé perquè eren un grup de jazz-blues. El guitarrista que havia de tocar en aquesta sessió era Eric Clapton, que ja havia expressat la seva voluntat de formar-ne part, però no el van poder localitzar. Gomelsky va trobar el jove Jimmy Page, que aleshores era el guitarrista de sessió més reputat de Londres i que, tal com es demostraria amb els anys, de blues en sabia una mica. L'element jazzístic vindria de la mà de dos dels millors saxos del país, Alan Skidmore i Joe Harriott.

La sessió va començar a les 10:00 del matí i va durar dues hores i mitja. Els resultats, donades les circumstàncies, són sensacionals. El treball de Brian Auger amb l'orgue Hammond és d'una riquesa i una subtilesa espectaculars. El disc, "Don't Send Me No Flowers", va ser editat per Charly Records (jo tenia aquesta edició en vinil amb la portada en blanc i negre i un bon text de Chris Welch a la contraportada) però no ha estat reeditat. Hi va haver una edició en CD també de Charly Records l'any 1991 però també està descatalogada, de manera que aquí teniu un enllaç a The Pirate Bay per a baixar el disc sencer via torrent.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Raimon

Tothom sap que tècnicament no és un gran cantant. Desafina. Amb la guitarra fa aquells quatre acords. I jo en general no sóc de cantautors. Però Raimon té quelcom especial. Una sobrietat, una austeritat fora del normal. Sorprenents en algú que es dedica a entretenir. I ja en fa, d'anys. Tal vegada només m'ho sembla a mi, però quan Raimon canta, és com si es manifestés una força ancestral. M'agrada pensar que les tragèdies gregues sonaven d'una manera similar. És un cant antic, fort, impertorbable.

Ho dic mentre estic mirant un concert que Raimon va fer a Xàtiva fa uns mesos per a celebrar els 50 anys d'Al Vent (aquests dos videos són del 1997). Com no podia ser d'altra manera, la sèrie de concerts de Raimon a Xàtiva han tingut una èpica afegida: la d'haver de lluitar contra les forces vives valencianes que miren d'obstaculitzar, prohibir i ocultar aquests recitals. Llegiu aquesta crònica o aquest article.




dijous, 9 de setembre de 2010

Mike Portnoy abandona Dream Theater



Mike Portnoy ha emès un comunicat on explica per què abandona la banda que ha liderat durant 25 anys:
After having had such amazing experiences playing with Hail, Transatlantic and Avenged Sevenfold this past year, I have sadly come to the conclusion that I have recently had more fun and better personal relations with these other projects than I have for a while now in Dream Theater...
Ha plantejat al grup prendre's una etapa de descans però els seus companys han preferit continuar... amb un altre bateria. Portnoy ha abandonat el grup. L'entec perfectament. És el millor que pot fer. Des de la perspectiva de no ser un fan hardcore de la banda, em sembla que Dream Theater ja anaven en camí de caure en la rutina i havien perdut la capacitat de sorprendre. No et pots passar la vida mirant de fer sempre un "més difícil encara". DT ha estat víctima de la seva pròpia fama i del seu estil, raó per la qual el Portnoy veu impossible donar sortida a la creativitat i l'experimentació dins d'una banda que ha acabat fent els discos que "se suposa que ha de fer". La capacitat de sorpresa és vital per als propis músics i per als fans. Quan això no ho veuen tots els membres del grup, no queda altra opció que la del Portnoy. Jo ho veig així.

Malgrat tot, confio que d'aquí a pocs anys tindrem una reunió de DT i, amb sort, un disc de retorn que arribi al nivell de Six Degrees of Inner Turbulence.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Tres d'aquesta tarda

Segueixo entrenant (aquest és el terme més adient) per a tenir un repertori de blues (o cançons que hi tinguin relació) amb guitarra sola. Aquesta tarda he provat de fer una cançó que no havia tocat mai: el N.S.U. de Cream (l'original ja és prou raret). També he aprofitat per a fer el meu estimat Bad Blood de Ten Years After i he tret la pols al Sweet Home Chicago de Robert Johnson. Evidentment he de millorar. I es veu que no tinc mà amb la maleïda gravadora: segueix enregistrant a 64 kbps. Però té el seu encant, no?