dimarts, 29 de juny de 2010

Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona


El meu amic Joan Sebastià Colomer ("Tato"), farà Gianni Schicchi al Pati de lletres de la Universitat de Barcelona (30 de juny i dijous 1 de juliol a les 22.00 h:

Jove companyia d’òpera del Conservatori del Liceu
Direcció Artística: Carmen Bustamante
Direcció Musical: Daniel Mestre
Direcció escènica: Miquel Gòrriz
Espai escènic i vestuari: Elisabeth Castells
Il·luminació: Nani Valls

PERSONATGES
Gianni Schicchi, Joan Sebastià Colomer
Lauretta, Ximena Agurto
Zita, Cristina Segura
Rinuccio, Giovanni Tristacci
Gherardo, Ivan Benitez
Nella, Beatriz Alvarez
Betto di Signa, Jordi Boltà
Simone, Josep Ferrer
Marco, Jorge Tello
La Cieca, Marta Huarte
Doctor Spinelloccio, Josep Vives
Amantio di Nicolao, Josep Vives
Pinellino - baix, Juan José Morales
Guccio, Joan Riera
Gherardino, Victorina Pérez

Activitat gratuïta. Aforament Limitat. Pati de lletres de la Universitat de Barcelona, c/ Gran Via Corts Catalanes, 641, Barcelona.

La nit del blues



Això és una costellada de luxe anomenada "A Blues Session: B. B. King and Friends" que va tenir lloc a Los Angeles l'any 1987. La llista de convidats és antològica: Albert King, Dr. John, Paul Butterfield, Phil Collins, Etta James, Chaka Khan, Gladys Knight, Billy Ocean, Stevie Ray Vaughan i Eric Clapton. I cal dir que poques vegades un muntatge d'aquestes característiques ha donat tan bon resultat. Va ser la darrera aparició del llegendari Paul Butterfield, a qui es va dedicar l'edició d'aquest concert. És inútil comentar res. Aquella nit tots van fer un excel·lent paper i l'ambient va ser immillorable.

Per cert, no el trobareu en DVD. Incomprensiblement, aquesta joia es va editar en VHS a finals dels 80 i mai més s'ha reeditat. Està sencer a Youtube i també és a l'Emule. Jo l'he tingut com a concert de capçalera durant tots aquests anys i no em canso de veure'l.

dissabte, 26 de juny de 2010

El funk d'Illinois Central

Illinois Central, Arteca (Eivissa), feb-març 2003 - 0014


Això és Illinois Central en directe a l'Arteca (Eivissa), 15.03.2003, després de les torres bessones i abans de les autopistes. Normalment començàvem els nostres concerts amb aquest senzill però efectiu Funk que un dia em vaig treure de la màniga i que inclou un homenatge a Muddy Waters. La formació era tot un luxe: Nando a la guitarra (el solo és seu), Xavi al baix i el millor bateria d'Eivissa, David Adán (a la foto encara érem un trio). Quanta nostàlgia.

dimecres, 23 de juny de 2010

My Brightest Diamond, el grup de Shara Worden



Aquests dies estic sentint el disc A Thousand Shark’s Teeth de My Brightest Diamond, el grup de la cantautora Shara Worden, de qui vaig parlar fa poc quan la vaig descobrir al disc de The Decemberists, "The Hazards of Love".

A estones recorda els King Crimson de Larks' Tongues in Aspic. També em recorda Jeff Buckley.

El disc té una factura i qualitat innegables. I és que la biografia de Shara Worden que podem llegir al seu Myspace, és impressionant:
(...) granddaughter of an Epiphone-playing traveling evangelist, fathered by a National Accordion Champion, and mothered by a classical organist. Having a family of musical wanderers who migrated across the US every few years, the landscape and the musical influences were constantly changing. Spanish tangos, Sunday morning gospel, classical and jazz were the accompaniment to her home life. Her first song was recorded at age three and by age eight she was studying piano and performing in community musical productions.

Picking up an opera degree at the University of North Texas, Shara immersed herself in the songs of Purcell and Debussy. After college, she moved to New York City to simultaneously continue her opera studies and pursue her songwriting ambitions, releasing two albums with her band Awry. Shara began studying composition with Australian composer Padma Newsome (of Clogs / The National). After the breakup of Awry, Shara assembled a coterie of musicians to accompany her with bass and drums, strings, wine glasses, and wind chimes and thus the sound of My Brightest Diamond was formed.

My Brightest Diamond - Inside a Boy from Asthmatic Kitty on Vimeo.

dissabte, 19 de juny de 2010

Concentrat de Bach



Bach és el principi i la fi de totes les coses. I suporta tot el que li facin: des del tractament electrònic de Walter (després Wendy) Carlos fins al jazz de Jacques Loussier.

Sempre m'han agradat les seves grans obres corals: l'Oratori de Nadal, la Passió segons sant Joan, etc. I Bach en té prou amb un petit conjunt d'instruments per a crear un clima de magnificència (això sempre m'ha meravellat), tal com fa, per exemple, als Concerts de Brandenburg.

Però a mesura que passen els anys tendeixo a quedar-me amb les obres per a un instrument sol. Crec que és aquí on l'oient pot concentrar la seva atenció en la música pura, despullada de tot ornament, i tanmateix aquestes obres d'un sol instrument són com un concentrat de Bach que conserva totes les seves propietats.

Són molt conegudes les Suites per a violoncel sol (BWV 1007-1012) però se'n sol fer una interpretació massa romàntica per al meu gust. Però a mi m'agraden especialment les Sonates i Partites per a violí sol (BWV 1001-1006) i concretament la versió de Schlomo Mintz és sensacional.

dijous, 17 de juny de 2010

Primeres fotos de la gira dels quatre grans



La Gazeta de Varsòvia ens ofereix aquesta foto històrica. D'esquerra a dreta: Kerry King (Slayer), Dave Mustaine (Megadeth), Scott Ian (Anthrax) i James Hetfield (Metallica).

Actualització: el Twitter de Scott Ian té una versió sencera d'aquesta foto.

dimarts, 15 de juny de 2010

Beyond the Lighted Stage: el documental de Rush



Aquest és el trailer de la pel·lícula sobre una de les bandes que més mereixia un documental. L'encerten de ple qual a la pel·lícula defineixen Rush com la banda de culte més important del món.

Des de l'any 1968, aquest trio canadenc, que va saber fugir dels pitjors excessos del prog rock dels setanta, ha facturat una impressionant col·lecció de discos i, cosa que molt poques bandes poden dir, els seus discos actuals estan a l'alçada de la seva discografia més clàssica i en alguns casos la supera. Rush en directe són garantia d'una qualitat escènica, sònica i interpretativa a l'abast de molt pocs.

diumenge, 13 de juny de 2010

Pollastre 2.0

Fa anys que no cuinava pollastre al forn i ja tenia ganes de tornar-ne a fer. Vaig anar al Mercat Nou d'Eivissa i vaig trobar un bon pollastre pagès. Són fàcils d'identificar perquè el seu color groc els diferencia clarament de la resta de pàl·lids pollastres. És molt senzill fer-lo.

Es socarrima el pollastre. Es renta bé amb aigua. Al seu interior hi poso una llimona tallada per la meitat. També a l'interior hi fico pebre, romaní, orenga i farigola. Tot en bones quantitats perquè malgrat que pugui semblar que n'hi poses massa, després no es nota tant. La qüestió és que les herbetes infusionin amb els sucs de la cocció. Es posa sal abundant i una mica de pebre damunt la pell del pollastre. S'hi posa un bon raig d'oli per damunt i el suc d'una llimona.

També es tallen pebrots verds, pastanaga i molta ceba. S'ha de salar tot, es posar a la plata de forn i s'enforna. Jo avui l'he tingut tot el matí a 180º i la última hora i mitja a 150º però cada forn és diferent. Quan fa una estona que cou s'hi afegeix mitja cervesa (jo avui hi he posat una Voll-Damm perquè és el que tocava).

Mentre dura la cocció, cada cert temps s'ha d'anar agafant suc amb una cullera grossa i s'ha de "regar" el pollastre per sobre. Ha cuit tot el matí. Quan l'he tret, la pell ha quedat rostideta i torrada però la carn ha quedat tendra que es desfeia.

dissabte, 12 de juny de 2010

Perfect Pair: "Caca"

F. Nogués. agost2000


La vaig compondre al vaixell venint de Barcelona a Eivissa el desembre del 1999 i quan vaig arribar a casa la vaig enregistrar. Va ser la darrera cançó que vaig enregistrar al vell aparell de quatre pistes Fostex X-26. La lletra és d'un lirisme refinat, només apte per a paladars delicats:
This is the night of the caca.
Feel the invasion of the caca.

Alegre i optimista. Aquesta és una cançó fantasma: com que al meu cosí no li va agradar, no la vam tocar mai amb el grup. La vaig enregistrar aquest únic cop i allà es va quedar. Onze anys fa. Inclou un homenatge molt evident a Deep Purple i un de més subtil a Miles Davis.

dijous, 10 de juny de 2010

Folk rock progressiu: "The Hazards of Love"


Aquests dies estic sentint el darrer disc de The Decemberists, un grup de folk rock nordamericà que ha publicat "The Hazards of Love", una obra conceptual, narrativa, amb diversos personatges, de les que segur que agrada a Pete Townshend. No és un disc farragós, tot el contrari: les seves cançons alternen folk, rock i blues amb un treball instrumental i vocal excel·lent.

Però una de les sorpreses del disc és la col·laboració, per a interpretar un dels personatges de la història, de la cantant i líder de My Brightest Diamond, Shara Worden, una veritable crack (no us perdeu la seva biografia al Myspace de My Brightest Diamond).

En solitari hi ha moments que em recorda Jeff Buckley. Però durant la gira en què acompanyava els Decemberists presentant The Hazards of Love mostrava la bèstia escènica que és:




Hi ha versions d'aquest tema a Youtube, com la d'Edgefield que sonen millor però potser no són tan electritzants.

dimecres, 9 de juny de 2010

Iron Maiden: nou single i nou disc



Iron Maiden han anunciat que el proper 16 d'agost publicaran el seu nou disc, The Final Frontier. De moment ens podem descarregar de la seva web el single (amb portada vintage) del disc: El Dorado.

dimarts, 8 de juny de 2010

Per molts anys, Kerry King



El 3 de juny ha estat l'aniversari de Kerry King, un dels dos guitarristes de Slayer. Metal extrem, sobri, elegant, auster, sense concessions a l'espectacle. Des del 1983. Un estil de guitarra únic. Ningú sona com Slayer. No tenen la fama d'uns Metallica però podríem dir que dins del ram tothom els cita com els millors. Ho eren l'any 1990 quan, en una decisió molt de la vella escola, van decidir anar a Egipte a filmar el video promocional de Seasons In The Abyss.

Després van passar una època fosca i l'any 2006 van reunir la formació original i van fer un disc tan bo com els seus discos clàssics (una cosa que molt pocs grups poden dir). I no només això. L'any 2009 van tornar a fer el mateix amb World Painted Blood. Els millors.

diumenge, 6 de juny de 2010

Deodato: els anys 70

L'any 1973, el compositor i teclista brasiler Eumir Deodato va publicar el seu disc "Prelude", un autèntic disc de fusió on hi trobem elements de jazz, prog rock, funk i bossa. Amb una producció i uns músics de luxe, el disc comença amb una espectacular versió del Also Sprach Zarathustra de Richard Strauss:



I el mateix any 1973, amb un Grammy sota el braç, ho va tornar a fer amb "Deodato 2" i aquest cop va versionar Rhapsody In Blue de Gershwin. Crec que em posaré un altre Martini.


The Complete Metropolis


Fa un parell d'anys es va descobrir a Buenos Aires un negatiu del clàssic film de Fritz Lang que conté 25 minuts de pel·lícula que no s'han vist des de la seva estrena l'any 1927. El descobriment va motivar una nova restauració del film. Aquest novembre s'edita en DVD The Complete Metropolis.

Naturalment, aquesta serà, de moment, la millor versió d'aquesta pel·lícula però jo sempre recordaré la particular versió de Giorgio Moroder.

La web chud.com té un excel·lent article sobre les diverses còpies i sobre aquesta restauració:
The Long Road to [The Complete] Metropolis part 1
The Long Road to [The Complete] Metropolis part 2

dijous, 3 de juny de 2010

Les sessions de Get Back / Let It Be



La web de la ràdio BBC2 té encara disponible un bon documental sobre les famoses sessions que van donar com a resultat el disc i la pel·lícula mai reeditada de Let It Be. És una bona ocasió per a rescatar les dues versions que actualment existeixen d'aquell disc.

McCartney, que en aquella època era qui tirava endavant els Beatles, va proposar el projecte "Get Back", un retorn a les arrels. Després de la complexitat i la sofisticació de Sgt. Pepper's i del White Album, el grup va acollir favorablement la idea de tornar a fer un disc sense res més que els quatre instruments fent rock cru i directe. El problema és que es va decidir fer un documental de les sessions d'enregistrament per tal de mostrar l'evolució dels assajos, el treball de cada cançó des de la seva fase inicial fins a la versió definitiva, és a dir, un retrat de les sessions de gravació d'un disc dels Beatles. I per acabar-ho de complicar, es va pensar que tot plegat podia culminar amb un concert en directe per al qual es van debatre diversos formats i localitzacions, totes ben exòtiques i estrafolàries.

La presència constant de les càmeres, la rutina, l'horari, tot plegat no va fer més que ajudar a créixer el mal ambient de treball que, a més, s'anava documentant en film i els Beatles n'eren conscients. Els quatre músics es dedicaven a provar idees noves però tot seguit podien posar-se a fer una jam sobre algun rock and roll dels anys 50 i tot seguit tornar a fer alguna nova cançó. I així contínuament. El fet que les cintes no s'aturaven explica que les "Get Back Sessions" siguin de les més piratejades de la història: mai una sessió d'enregistrament (i assaig) havia estat tan ben documentada.

Finalment es va abandonar la idea de fer cap concert a cap país llunyà ni amb cap gran muntatge, i es va decidir, d'una manera gairebé improvisada, de fer un concert dalt del terrat, al mig de Londres. Seria el primer cop que els Beatles tocaven en directe des del 1966. I seria l'últim.

La resta de la història és molt complexa però el cas és que van donar totes les cintes al gran Glyn Johns amb l'encàrrec que de tot plegat en fes un disc. Johns, fidel a la idea de documentar un procés, va presentar un recull de temes a mig fer intercalats amb fragments de cançons, converses, etc. Això no va convèncer i és així com es va passar l'encàrrec al famós productor Phil Spector que ho va fer però al seu estil: amb l'afegiment d'acompanyaments orquestrals, grans cors vocals, etc. Lluny quedava la idea original del disc cru i senzill de quatre músics. El resultat és el disc Let It Be que tots coneixem.

La producció de Spector és interessant però McCartney sempre va considerar que allò no era el que havia de ser. És per això que l'any 2003 va agafar les cintes originals i les va remesclar despullant-les de tota la postproducció, els violins i les veus. El resultat és Let It Be... Naked, el disc honest i valent que inicialment havia de ser.

Un disc no exclou l'altre. Jo, per exemple, prefereixo la versió orquestral i "èpica" de The Long And Winding Road que va fer Spector, però el cert és que era necessari que aparegués Let It Be... Naked. Calia restituir als Beatles el seu mèrit: un grup que feia anys que no sortia de gira, que no assajava regularment, que no estava travessant el seu millor moment personal, i que havia de fer un disc sota pressió, conscients que estaven sent filmats... jo crec que van passar l'examen amb nota.

Per cert, encara n'esperem el DVD.