dilluns, 31 de maig de 2010

Bernie Marsden, Terrassa 29.05.2010

Quan divendres vaig penjar en aquest blog l'entrada "Dos dels grans: Marsden i Moody" no tenia ni idea que l'endemà tocava Bernie Marsden a Terrassa. I qui va anar a veure'l? L'Eduard, el meu cosí. Es veu que el guitarrista està fent una gira de grans èxits de Whitesnake amb la qual cosa el repertori de cada nit està farcit de clàssics. Tot un luxe poder veure aquesta llegenda en un local petit:


Bernie Marsden & Eduard Maluquer, Terrassa, 29.05.2010.




Bernie Marsden, Terrassa, 29.05.2010.

divendres, 28 de maig de 2010

Dos dels grans: Marsden i Moody

Aquí tenim dos dels guitarristes més fins, més elegants i més competents, a més d'excel·lents compositors: Bernie Marsden (molt bon cantant, per cert) i Micky Moody. L'ànima de Whitesnake. I no és una frase feta: quan van marxar (primer l'un i després l'altre), Whitesnake va anar perdent aquella màgia i aquell encant, aquell color en les harmonies i els acords.

Dos cavallers, amants del blues, músics de la vella escola. Mireu com fan anar les acústiques. Amb aquell toc precís, mai excessiu. Amb molta saviesa. Però Coverdale va considerar que no tenien la imatge adient per a sortir als videos de l'MTV.





Aquí els tenim amb un jove Zak Starkey a la bateria. Moody mai ha estat un gran cantant però Marsden està sensacional:

dimecres, 26 de maig de 2010

Nous temes de Pomplamoose



Els simpàtics Pomplamoose tenen noves cançons. Atenció a la línia de baix d'aquest vídeo: m'ha recordat aquells imaginatius baixos de Paul McCartney.

divendres, 21 de maig de 2010

Tot recordant Dio: 1992





Molts blogs musicals estan plorant la mort de Dio i són dies en què tothom recupera les grans obres del llegendari vocalista. Però jo voldria reivindicar algun títol oblidat i d'excel·lent qualitat com ara aquest "Too Late" que Dio va fer amb Black Sabbath l'any 1992 al disc Dehumanizer. Si aquesta cançó hagués estat a Mob Rules, actualment seria considerada un clàssic a l'alçada de títols com "The Sign of the Southern Cross". És sense dubte una de les interpretacions més brillants de la carrera de Dio. Tenia 50 anys quan la va enregistrar.

Per cert, el so que Reinhold Mack va aconseguir en aquest enregistrament és una de les millors produccions de disc de rock que recordo haver sentit.

divendres, 14 de maig de 2010

Bad Blood, un blues clàssic que no és un blues

Bad Blood 2010 by ferran-nogues

Bad Blood va aparèixer al disc "About Time" (1989) de Ten Years After. Aquesta és una altra cançó que, malgrat no ser formalment un blues, sempre he pensat que sí que ho és i dels clàssics. És una cançó sòbria i austera: un blues clàssic. Als inicis d'Eletro Leprosilla i Perfect Pair era habitual al nostre repertori. Amb Illinois Central l'hagués pogut tocar i encara no m'explico per què no ho vam fer. Bé, l'altre dia vaig decidir rescatar-la i, amb un arranjament una mica diferent, tornar-la a fer.

A New Day Yesterday, el blues

Qui diu que el blues són tres acords i 12 compassos que es repeteixen? Jethro Tull van demostrar l'any 69 que el llenguatge del blues donava molt de joc i Ian Anderson va saber esprémer el llenguatge del blues amb A New Day Yesterday que, a més té aquella gran frase "It was a new day yesterday but it's an old day now". I he triat aquesta versió del 1999 però també podeu mirar aquesta altra versió de A New Day Yesterday del 1970: la qualitat de so és infame però si algú no coneix la bèstia escènica punk que era Ian Anderson damunt l'escenari, aquest és un excel·lent document. Joe Bonamassa ha incorporat aquest títol al seu repertori i a Youtube també corre una versió de Spirits in the Sky (amb Billy Corgan i Dave Navarro). Però hi ha una dona que els passa la mà per la cara a tots ells: Chantel McGregor.





dimarts, 11 de maig de 2010

Joss Stone



M'acaba d'arribar The Soul Sessions, el disc de debut que la cantant britànica Joss Stone va fer amb setze anyets. La noia en sap i té una veu i un estil molt personal, que no és poc. El disc és soul retro amb una producció excepcional de Steve Greenwell, que també és responsable de la mescla i d'haver facturat un dels discos amb millor so que recordo haver sentit. Malgrat la seva joventut, la Stone és capaç de fer un molt bon paper al costat de monstres com James Brown o Gladys Knight:







The Graves Brothers Deluxe: simpàtics freaks



Tot just he descobert aquesta colla de freaks: The Graves Brothers Deluxe. Aquesta gent han d'haver sentit King Crimson, Frank Zappa, els Ramones i alguns grups foscos dels seixanta. Tenen sentit de l'humor i el baixista (amb l'elèctric) fa algun solo de slide. Un respecte, si us plau. Podeu veure sencera la seva actuació a The Green Couch Sessions. Serveixi això per a oblidar la notícia dels Anthrax.

dilluns, 10 de maig de 2010

Belladona torna a Anthrax: malament


Horrible decisió la que acaba d'anunciar Anthrax a la seva web i al seu Facebook. Recordem que Joey Belladonna ja va protagonitzar una reunió l'any 2005 i que va donar com a resultat un bon DVD en directe, Alive 2. Anthrax estaven en bona forma i la gira de reunió va tenir bons moments però els fans d'Anthrax sabem que una meravella com We've Come for You All només la poden fer amb el gran John Bush. I pensar que tenien mig disc fet amb Bush! Bon moment per a recordar Safe Home:

divendres, 7 de maig de 2010

Paisatge i Jethro Tull



Jethro Tull van saber sortir dels foscos vuitanta abans que acabés la dècada. L'any 1987 van enregistrar un dels seus millors discos, Crest Of A Knave. Aquell disc inclou "Farm On The Freeway". No és una cançó ecologista però és una cançó sobre paisatge feta tretze anys abans del Conveni Europeu del Paisatge i a càrrec d'un dels millors lletristes del segle XX:
Nine miles of two-strand topped with barbed wire
laid by the father for the son.
Good shelter down there on the valley floor,
down by where the sweet stream run.
Now they might give me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
Now all I have got is a cheque and a pickup truck.
I left my farm on the freeway.

They're busy building airports on the south side...
Silicon chip factory on the east.
And the big road's pushing through along the valley floor.
Hot machine pouring six lanes at the very least.
Now, they say they gave me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
Now all I have left is a broken-down pickup truck.
Looks like my farm is a freeway.

They forgot they told us what this old land was for.
Grow two tons the acre, boy, between the stones.
This was no Southfork, it was no Ponderosa.
But it was the place that I called home.
They say they gave me compensation...
That's not what I'm chasing. I was a rich man before yesterday.
And what do I want with a million dollars and a pickup truck?
When I left my farm under the freeway.

dilluns, 3 de maig de 2010

DVD en directe de Chickenfoot



Chickenfoot no deceben. Després de passar aquests mesos presentant el seu excel·lent disc de rock clàssic, la superbanda (aquesta sí) ha editat un DVD en directe. Pel meu gust, la mescla és massa pulcra (li manca la contundència de la mescla del show de Montreux que corre per Youtube i que sona molt millor), i el baix de Michael Anthony està massa fluix. Dit això, el concert es sensacional i dóna gust veure una banda que s'ho passa d'allò més bé sobre l'escenari. Sort en tindrem si, tal com han assegurat, estan a punt de començar a preparar el segon disc. Que una de les grans sorpreses (i esperances) del rock actual siguin aquests consagrats veterans és molt simptomàtic de com està el panorama.