dimecres, 27 de gener de 2010

El Heavy metal, religió oficial?


No és conya. La revista Metal Hammer ha iniciat una campanya per al reconeixement del Heavy Metal com a religió al Regne Unit.

El futur d'Aerosmith



Aquests dies s'està especulant sobre el futur d'Aerosmith. Sembla ser que Joe Perry està mirant cantants per a substituir el gran Steven Tyler. El darrer en rebre una proposta ha estat Paul Rodgers. Substituir Tyler és missió impossible. Qualsevol que hagi vist el documental The Making Of Pump o aquest curt video sobre el Making of Seddona Sunrise and Devil´s Got a New Disguise ho sap perfectament.

divendres, 22 de gener de 2010

Pump, el cim d'Aerosmith



Després d'haver-se arrossegat pel fang de les drogues i l'alcohol durant els anys setanta i bona part dels vuitanta, Aerosmith van resorgir l'any 1987 amb el disc Permanent Vacation. Tot i que aquest és un bon disc de hard rock i inclou alguna extraordinària cançó com ara Dude (Looks Like a Lady), no va ser fins l'any 1989 que van arribar al seu cim creatiu amb Pump.

Des de la portada, passant pel so (producció sensacional de Bruce Fairbairn), tot els va sortir rodó. Pump és, veritablement, una col·lecció de singles de hard rock. Cançons que s'enganxen, comercials però plenes d'idees, estudiades al detall però amb un resultat fresc. I pel que fa a What It Takes, molts grups matarien per una balada d'aquest nivell. I Pump és dels pocs discos en què podem sentir un baix amb el mateix protagonisme que les guitarres (i una gran interpretació de Tom Hamilton, per cert).

M'estimo aquest disc d'una manera especial perquè va ser un dels primers CD que vaig tenir. Als crèdits s'especifica que "This album was recorded and mixed on AGFA PEM 468 Recording Tape" :-D

El procés d'enregistrament de Pump va ser objecte del documental The Making Of Pump, molr recomanable.

Els singles del disc per als quals es van filmar clips promocionals van ser Love in an Elevator, The Other Side, Janie's Got a Gun i What It Takes.

No era fàcil superar un disc com aquest i amb Get a Grip (1993) gairebé ho van fer, que no està gens malament. Nine Lives (1997) va ser el darrer gran disc d'Aerosmith però en cap moment han arribat a igualar la inspiració que van assolir amb Pump.

Ara mateix, el futur d'Aerosmith és incert. Esperem que la cosa no cabi malament.




divendres, 15 de gener de 2010

Come Taste the Band, el funk de Deep Purple



Desafortunada portada per a un dels millors discos dels anys 70, i això és dir molt. El problema d'aquest disc és que duu el nom de Deep Purple i sempre ha hagut de viure a l'ombra dels discos de l'anomenada "etapa clàssica" del grup amb Ritchie Blackmore a la guitarra (Machine Head, Made In Japan, Burn). Si Come Taste the Band hagués estat, posem per cas, el primer disc de Whitesnake, actualment seria reverenciat al costat de discos com Ready an' Willing. Però és aquell darrer disc de Deep Purple.

Quan el rock dur, el funk i el soul es troben surt Come Taste the Band. Tothom sap que a Ritchie Blackmore no li va agradar la línia soul-funk que el grup va començar a seguir amb el disc Stormbringer (1974). Cançons com Hold On van ser massa per a un amant del drama com ell. És per això que l'any 75 va formar Rainbow i va obligar Deep Purple a cercar substitut. L'escollit fou Tommy Bolin, versàtil guitarrista amb arrels blues-funk però que havia participat a discos de jazz fusion de gent com Alphonse Mouzon o Billy Cobham.

Per a veure si funcionava la combinació amb Tommy Bolin, Deep Purple es van traslladar a California, on van fer els assajos previs a l'enregistrament del disc. Allà van fer nombroses jams i van parir la meitat del que acabaria sent Come Taste the Band. Aquests assajos van ser prou bons i amb el temps s'han publicat de manera oficial en forma del doble CD Days May Come and Days May Go:



Havent vist que la cosa funcionava, el grup es va tancar als Musicland Studios de Munic i en un mes van fer Come Taste the Band. Va ser el cim creatiu d'un dels millors bateries que ha donat el rock, Ian Paice, però el més important és que Tommy Bolin va donar el millor d'ell mateix. Conscient de l'oportunitat que suposava ser a un grup que en aquella època omplia estadis, va demostrar tota la seva versatilitat i bon gust.

Va ser el darrer disc que Martin Birch va fer per a Deep Purple i cal dir que té un so especial, molt de directe. Glenn Hughes ha dit a la seva web que està treballant amb Kevin Shirley en les remescles del disc de cara a una nova edició. Em fa una mica de por. Espero que també respectin la versió original i es limitin a remasteritzar-la (com a curiositat, aquest és el vinil original amb les seves fotos interiors).

Els problemes de Tommy Bolin i Glenn Hughes amb les drogues van fer que la gira de Come Taste the Band tingués nits memorables i nits mediocres. Per sort, hi ha bons directes d'aquella gira del 76, on Deep Purple mostrava el seu vessant més funk en forma de llargues jams: This Time Around: Live in Tokyo i King Biscuit Flower Hour Presents: Deep Purple in Concert.

De la gira amb Deep Purple hi ha molt poques filmacions i dolentes però podeu veure alguns bons vídeos de Bolin dos anys abans, l'any 1974 quan formava part de The James Gang.

Tommy Bolin moriria el mateix any 1976 víctima d'un còctel d'alcohol i drogues. Tenia 25 anys.



Gettin' Tighter (Come Taste the Band)
Love Child (Last Concert in Japan)

dijous, 14 de gener de 2010

Felix Prohaska i els Concerts de Brandenburg




Per a parlar d'aquest disc, com deia en Mikimoto, cal posar-se dret. Com si parléssim del Made In Japan o del Kind Of Blue.

Això és un enregistrament mític dels sis Concerts de Brandenburg de Johann Sebastian Bach. Es va fer al març del 1956 per part d'un dream team format per l'Orquestra de Cambra de l'Òpera de Viena dirigida per Felix Prohaska i amb uns músics de luxe com ara Anton Heiller o Nikolaus Harnoncourt.

Dels Concerts de Brandenburg no cal parlar-ne. He trobat una excel·lent web en català dedicada a Bach, on hi ha un molt bon text sobre aquesta obra cabdal de la música universal.

No sé per què les interpretacions de l'obra de Bach en general (i això passa sempre amb els Concerts de Brandenburg), es fan a la romànica, amb abús del rubato i jo això només li ho perdono a Glenn Gould. L'única versió dels Concerts de Brandenburg que no es permet aquestes llicències i que manté un tempo ferm com una roca és aquesta de Prohaska.


Aquest és un enregistrament original de la Vanguard però jo el vaig conèixer gràcies a mon pare que tenia una meravellosa edició de la difunta Belter que podeu veure a la foto i que té una extensa explicació sobre l'obra, l'enregistrament, els músics que el van fer, la complexitat de l'execució de determinats passatges, etc. El CD que podem adquirir actualment només té una breu explicació que no fa justícia ni de lluny a l'obra i tampoc als seus intèrprets.

He trobat una crítica del disc feta per John Greene però coincideixo plenament amb la de Paul Shoemaker que diu que "The venerable Prohaska recording will still be cherished by some as the finest version ever done".

He vist que la mateixa colla també va enregistrar aquestes suites de Bach. Caldrà sentir-les.

divendres, 8 de gener de 2010

Assaig de Harvest

IMG_4466_
Ahir vaig poder assistir a un assaig de Harvest. Tot un luxe. Van repassar diversos temes del seu disc de debut, Underground Community. M'hagués agradat poder quedar-me a la part final de l'assaig i sentir el grup treballant sobre material nou, però vaig haver de marxar.

El centre d'operacions de Harvest està il·luminat amb petits llums indirectes que deixen gran part del local en penombra. Entre ahir a la nit i aquest matí he processat les fotos. No he volgut forçar-les molt i he mirat de mantenir així l'ambient del local. Podeu veur-les aquí.

dimecres, 6 de gener de 2010

Reunió de Soundgarden



A hores d'ara ja ha fet la volta al món el breu anunci que Chris Cornell va fer al seu Twitter tot just començat el primer dia del 2010.

Paul Anka va fer una versió swing de Black Hole Sun l'any 2005. Steve Lawrence i Eydie Gormé en van fer una de més deliciosa encara l'any 1997. La més interessant, sense dubte, la del Brad Mehldau Trio (està dividida en tres parts, la segona extraordinària). Però no us perdeu aquest Black Hole Sun en versió 8bit :-D

A Cornell no se li perdonarà mai haver perdut el temps durant tots aquests anys amb una mediocre carrera en solitari però aquesta reunió és una gran notícia.

dimarts, 5 de gener de 2010

Ha tancat can Quimet



Bar amb molta història i moltes guitarres. Aquest article d'El País el descriu perfectament. Jo hi havia anat moltes tardes entre el 1989 i el 92. En recordo una d'històrica: hi vaig anar amb el Tato, ell duia un llibre amb la partitura (i tablatura, suposo) de... The Wall de Pink Floyd! El va posar sobre la taula, va agafar una de les guitarres que penjaven de la paret i el va tocar de cap a peus amb l'ajuda ocasional d'un servidor i de diversos gots de vi. Èpic.

Aquesta també n'és una bona descripció però no he trobat cap foto de can Quimet a internet més que aquesta.

divendres, 1 de gener de 2010

Killing The Dragon: el gran secret de Dio



Després de dos discos maltractats per la crítica com van ser Angry Machines (1996) i Magica (2000), Dio va fer un excel·lent fitxatge en reclutar per a la seva banda el guitarrista Doug Aldrich. El disc que van treure va ser Killing The Dragon (2002). Personalment crec que està a l'alçada de Holy Diver (1983) o The Last in Line (1984). Deixeu que passin vint anys i en tronem a parlar.

A més de Dio i Aldrich, la formació que va enregistrar Killing The Dragon tenia Jimmy Bain (Rainbow) al baix i Simon Wright (AC/DC) a la bateria. Bain va contribuir a la composició de diversos temes i això es nota.

Del single Push en van fer aquest clip promocional amb la col·laboració dels grans Tenacious D (no us perdeu com s'ho passa de bé Simon Wright a la bateria):



De la gira de Killing The Dragon es va publicar el DVD en directe Evil Or Divine:



Em temo que les biografies seguiran oblidant aquest disc sempre que parlin de Dio, un dels personatges més humils i simpàtics del rock i, sense dubte, una de les seves veus més grans. Esperem poder veure'l aviat recuperat.