dissabte, 28 de novembre de 2009

Ella Fitzgerald i Frank Sinatra



El món del jazz vocal està de sort. Acaben d'aparèixer dues capses de luxe per a dues veus de luxe. La primera és Sinatra: New York: enregistraments en directe dels anys 1955, 74, 84 i 90, i un DVD al Carnegie Hall l'any 80. Tot inèdit.

La capsa d'Ella Fitzgerald és "Twelve Nights in Hollywood”, 4 CD en directe a un petit club de jazz de Los Angeles anomenat Crescendo els anys 1961 i 62, tot inèdit. Hi ha un molt bon article del New York Times que n'explica la història.

Si algú me'ls vol regalar aquest Nadal ja ho sap :-D

dimarts, 24 de novembre de 2009

Una de Heaven and Hell



Heaven and Hell. Aquí tenim quatre llegendes oferint rock clàssic de primera qualitat. I no contents amb viure dels vells èxits, s'han tret de la màniga un excel·lent nou disc com és The Devil You Know. Dio té 67 anys i encara canta com canta. Vinnie Appice està tocant millor que mai. Poder veure això l'any 2009 no té preu.

Per cert, acaben de diagnosticar càncer d'estómac a Ronnie James Dio (podeu llegir el comunicat a la seva web). Esperem que es recuperi aviat.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Revisionant The Commitments



Aquesta nit he tornat a veure The Commitments (1991), aquest gran film d'Alan Parker que va tronar a posar el soul de moda en el moment en què més el necessitàvem: després dels excessos de sintetitzadors i artificiositat dels anys 80.

No veia aquesta pel·lícula des que es va estrenar :-O i he de dir que suporta el pas del temps perfectament. De ben segur que els autors de The Full Monty la van tenir ben present. Els actors toquen i canten: el càsting es va fer principalment en funció de les seves habilitats musicals i això s'agraeix en pantalla perquè afegeix una autenticitat que mai es veu a les pel·lícules musicals.

Rodada als suburbis de Dublin, retrata fidelment la Irlanda que jo vaig conèixer uns anys abans. Imprescindible veure-la en versió original i poder gaudir del gloriós accent irlandès.

dijous, 5 de novembre de 2009

Una de Sandy Denny



Late November

Sabia qui era, coneixia la seva veu d'haver-la sentit aquí i allà i, evidentment, de la seva col·laboració a Led Zeppelin IV, però no ha estat fins ara que he decidit explorar la seva discografia i he començat pel seu primer disc en solitari: The North Star Grassman and the Ravens (1971), que va ser remasteritzat i editat amb preses inèdites l'any 2005.

De Sandy Denny tothom diu que és la cantant de folk britànic més important i sempre es lloa la qualitat de la seva inconfusible veu. És cert que aquesta dona tenia una veu personal i molt expressiva però el que més m'ha sobtat (i sempre passa desapercebut) és el fet que Sandy Denny no només cantava cançons tradicionals sinó que era una excel·lent compositora. Gran intèrpret en directe, tocava el piano, la guitarra i cantava en compassos poc usuals i amb aquelles progressions d'acords i canvis de tonalitat.

L'any 1971 va fer una breu actuació en solitari a la BBC: tres cançons que es van incloure l'any 2007 a la capsa de 3 CD + DVD "Live At The BBC".

Un dels darrers enregistraments que va fer Phil Lynott va ser precisament una cançó amb el grup irlandès Clann Èadair com a tribut a Sandy Denny. No és estrany: són dues de les veus més tristes i emotives de la música popular del segle XX.

Help Me amb secció de vent



L'any 2002 vaig enregistrar una versió del blues "Help Me" que combina elements de l'original de Sonny Boy Williamson II i de la versió que Ten Years After en feien en directe. L'arranjament de secció de vent i sobretot els acords de la intro i el final, els vaig fer en el moment d'enregistrar-la. Ep, i té cadenza final!

dimarts, 3 de novembre de 2009

Una de folk: The Demon Barbers



Qui m'ho havia de dir, estic travessant una etapa folk, britànic concretament. No sóc un entès en el gènere, ni molt menys, però tot just he descobert The Demon Barbers. Cançons com la del vídeo sorprenen pel seu complex compàs. És una música amb aire de solemnitat i d'antiguitat. En aquest aspecte, i només en això, em recorda el blues del Delta. No us perdeu el seu vídeo promocional.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Retorn d'Anthrax



Via DiaWHEE! llegeixo que Charlie Benante ha dit que esperen que John Bush es quedi definitivament a la banda. La història, breument, és aquesta. Anthrax enregistren “We’ve Come For You All” (2003), el que crec que és el millor disc d'estudi de la seva carrera (sí, millor que "Among The Living") i l'any 2004 fan una excel·lent gira de la que editen el DVD "Music For Mass Destruction". Aleshores es materialitza la idea de fer una reunió amb el seu anterior cantant, Joey Belladonna. Fan una gira de costellada nostàlgica amb molt bons concerts (i un DVD, "Alive2: The DVD"). Reviuen les velles disputes i en lloc de tornar a reclutar John Bush, decideixen provar un nou cantant, Dan Nelson de qui a Youtube he vist alguna horrible interpretació de clàssics d'Anthrax a l'estil camioner (ei, no offense). I sorprenentment, en un parell de mesos fan fora Nelson i demanen a John Bush que torni a la nada d'on mai hauria d'haver sortir. Amb Bush estan fent grans concerts com ara aquest de Sonisphere 2009.