dimecres, 28 d’octubre de 2009

Novetat de Perfect Pair: Go Down Moses



Aquesta tarda he enregistrat (tres guitarres, baix, bateria i veu) i mesclat una nova cançó: la versió definitiva (ja n'havia fet una al setembre) de "Go Down Moses", un antic gospel passat pel filtre heavy metal de Perfect Pair.

L'any 2006 vaig enregistrar la darrera cançó de TID. Des d'aleshores he intentat tornar a fer una altra col·lecció de cançons com aquella però enregistrades amb més qualitat (sobretot les bateries) i amb la col·laboració del meu cosí com a mínim. De moment hem fet el Dealer, que ha pagat el preu de ser la primera, però en tenim dues més a la cuina i ara aquest Go Down Moses. Mica en mica.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Una de Megadeth



Aquests dies estic sentint el darrer disc de Megadeth. No és una obra mestra, d'acord, però és un altre gran disc de thrash metal, que no és poc. Megadeth pertanyen a la primera generació de bandes de thrash, a inicis dels 80. El seu líder, Dave Mustaine, a banda de ser coautor de quatre joies del disc de debut de Metallica, és un supervivent (i tot un professional sobre l'escenari). El fet de ser el cap visible de Megadeth, i personatge polèmic per la seva personalitat i les seves declaracions, ha eclipsat les seves excel·lents habilitats com a guitarrista. No només els seus solos estan a l'alçada dels de Marty Friedman o Al Pitrelli, sinó que hi ha pocs músics capaços de cantar i tocar d'aquesta manera les complexes parts de guitarra del repertori de Megadeth.

Sovint es diu que el seu millor disc és Rust In Peace (1990) però jo sempre he preferit Countdown to Extinction (1992). Sentiu aquesta recent versió de la cançó que l'obria: això és un riff de thrash metal. La crítica actual idealitza aquella etapa de la banda però espero que amb els anys s'atorgui el mèrit que li correspon al que jo crec que és el millor disc de Megadeth, The System Has Failed (2004). Per a aquella ocasió, Mustaine va incorporar al grup el brillant guitarrista Chris Poland i els seus solos al llarg de The System Has Failed són creatius fins al punt que recorden Jeff Beck. Però aquella sessió va tenir a la bateria ni més ni menys que a Vinnie Colaiuta (feu una ullada a la seva discografia). El vídeo que he triat pertany a aquest disc (a les imatges apareixen els músics de la formació de Megadeth que va sortir de gira, no els que van gravar el disc).

Sentint el darrer disc de Voivod



Pioners del thash i el speed metal a principis del 80, sempre progressius i a l'avanguarda del metal, Voivod van assolir el seu cim creatiu a discos com Dimension Hatröss i Nothingface. Tenen un estil inconfusible, gràcies en gran part al seu guitarrista Denis D'Amour ("Piggy"). La seva mort l'any 2005 víctima d'un càncer de còlon fou una tràgica notícia: els guitarristes moderns que en sentir-los se'ls reconeix a l'instant, es poden comptar amb els dits de la mà. L'any 2004, Piggy va deixar enregistrades al seu ordinador personal les guitarres del que havia de ser el proper disc de Voivod. Des de l'any 2007 el grup ha estat treballant amb aquest material per tal de construir el disc al voltant d'aquests enregistraments. Aquest disc, Infini, ha estat publicat ara i sense dubte és un dels millors de la seva discografia. Les parts de guitarra, que sonen sorprenentment bé tenint en compte que no eren un enregistrament definitiu, probablement es beneficien del fet d'haver estat executades de manera més informal i sonen fresques i espontànies. Hi ha fragments que en podríem dir Hendrix meets Voivod.

L'art gràfic del grup era sempre obra del seu bateria, Away. En podeu veure una excel·lent mostra en aquesta web. Aquells vinils originals (i les seves fundes) de discos com Dimension Hatröss, no tenen preu.

Pareu atenció a l'estètica del vídeo de Tribal Convictions: és l'any 1988 i podria haver estat filmat perfectament després de l'estrena de The Matrix l'any 1999.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Harvest: "Underground Community"



No és primer cop que parlo de Harvest. Aquest excel·lent grup de rock progressiu melòdic està masteritzant el que serà el seu primer disc, que ja té nom i portada. A Youtube i a la web de Harvest a Myspace podeu sentir un avanç del disc que es posarà a la venda l'1 de desembre.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Tot sentint Eric Burdon & War



Tobacco Road

M'acaba d'arribar el disc Eric Burdon Declares "War". El disc és força bo i sense dubte és de les millors coses que ha fet Burdon. Amb guitarra, orgue i secció de vent, té un rock amb forta influència de blues, soul i funk, una mena de fusió pròpia dels setanta i que m'ha recordat discos com el Teaser (1975) de Tommy Bolin. Però una de les coses que més m'ha sorprès del disc és com sona de bé (i això, dit d'un disc dels anys 70, és dir molt). L'enginyer de so va ser Chris Huston, a qui jo no coneixia fins ara, i que mereix un lloc destacat al costat de Glyn Johns, Andy Johns, Eddie Kramer o Martin Birch. Aquest Eric Burdon Declares "War" és una de les produccions més nítides, amb més cos i més immediatesa que recordo haver sentit d'aquesta època.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Quint figurant


A finals del 2003 vaig recuperar un recull de poesia que en Carles Torres m'havia passat l'any 2001, vaig triar-ne una i vaig posar-hi música. Quint figurant és un enregistrament que m'estimo molt, entre d'altres coses perquè és la segona (i darrera) vegada que he posat música i melodia vocal a una lletra que ja estava feta.

L'inici de bateria m'agrada especialment i la cançó està feta a base de dues guitarres rítmiques netes tocades amb la Fender. Els solos estan fets amb la Cort però el veritable protagonista de la cançó, a banda de la lletra, és el baix (Washburn XS-5). És un enregistrament net i que s'allunya del que normalment faig amb Perfect Pair. No està assajada, està enregistrada alla prima i així és com va sortir.

Segué arran del penya-segat
L'aire del salobre fregava el seu rostre d'arrugues fermes
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca
Va estar d'aquella manera
una estona dubtant, mirant
Damunt la mar estesa, nuda

Trobaren el seu cos desfet, com ell volia
Ben amb seny, havia col·locat dos rocs damunt la gorra, que no volàs
Els rastres dels dies del món
les excuses fortes d'un ca

King Crimson a The Old Grey Whistle Test



He sentit moltes actuacions d'aquesta formació de King Crimson i acabo de descobrir aquesta que és de les millors. Només dues cançons del grup a l'actuació que va fer al famós programa de la BBC The Old Grey Whistle Test durant la gira de Beat (1982).

El primer és aquest Elephant Talk, una mica pixelat en aquesta versió que de Youtube. Robert Fripp, sempre seriós, distant i concentrat, en aquesta ocasió riu i fa broma! I el solo de guitarra de Belew és sensacional. L'altra cançó que he trobat d'aquesta actuació és un Frame By Frame, també d'allò més inspirat. Mai entendré com podien desfasar la melodia inicial de guitarres i tornar a sincronitzar-les sense perdre's. Llàstima que aquella nit no enregistressin un concert sencer per els hauria sortit el millor directe dels 80. Una formació insòlita amb un so únic. Qui deia que el rock progressiu és avorrit?

dijous, 1 d’octubre de 2009

Llibre sobre el White Album



He de dir que vaig comprar (a Londres i per 2.99£!) i vaig començar a llegir "Revolution. The making of the Beatles' White Album" sense gaire convenciment, i és que hi ha tones de mediocritat en el món de la literatura lligada al rock. No coneixia el seu autor, David Quantick, i tenia por de trobar-me un altre il·luminat que vol descobrir la sopa d'all o que es dedica a elaborar originals teories sobre el significat d'aquella frase o d'aquell títol de cançó. Sortosament no és així.

Quantick és un professional i fa el que s'espera que faci en escriure un llibre que és un "making of". I ho fa amb un llenguatge planer però inspirat, i amb abundants dosis d'humor, cosa que s'agraeix. Quantick s'encarrega de la sempre necessària tasca de desmuntar, en la seva justa mesura, alguns aspectes del mite Lennon, i de desmuntar igualment alguns absurds tòpics que s'han penjat sobre l'esquena de McCartney per part dels qui no el consideren prou cool (i això també s'agraeix). Aquest és un llibre on fins i tot els doctorats en Beatles com jo hi trobaran algun detall que no coneixien, i un llibre que inclou paràgrafs com aquest:
Singles such as She Loves You, Strawberry Fields, Hey Jude, We Can Work It Out, and I Am The Warlus continually altered people's perceptions of what a pop song could be or do. Albums such as With The Beatles, A Hard Day's Night, Rubber Soul, Revolver, and Sgt. Pepper also turned the concept of the album upside down on an annual basis between 1963 and 1966.