dissabte, 27 de setembre de 2008

Finalment, els remasters dels Beatles


Al número de setembre de la revista Mojo hi ha una exclusiva sobre els remasters dels Beatles. La revista ha tingut accés a l'audició de la nova versió del White Album. Asseguren que la diferència de so amb la versió en CD que tots coneixem és abismal. Que el millor grup del món no tingués encara una bona edició de la seva obra en CD era una vergonya. La bona notícia és que es remasteritzaran tots els seus discos (tret del Hollywood Bowl) i que s'editaran les diverses versions aparegudes (mescles mono, stèreo i stèreo compensat de l'edició del 1987). Durant el preocés de restauració de les cintes, que fa tres anys que dura, s'ha hagut de localitzar i posar a punt maquinària que pogués reproduir les cintes originals. S'espera que estarà enllestit al 2009.

dissabte, 20 de setembre de 2008

Dels arxius: Perfect Strangers de l'any 1999

carb991 carb992

Com que fa uns dies vaig penjar una versió "en directe" d'un Perfect Strangers de l'any 2005, ara podem comparar-la amb una feta per pistes l'any 1999. En aquest cas, les dues guitarres i el baix són de l'Edu, i la veu i la bateria són meves. Cosa rara en nosaltres, l'enregistrament està carregat de reverb (el Joan d'aquest efecte en deia "la cova"), té el tempo molt lent i és que el Perfect Strangers ens agradava fer-lo així (cosa molt poc agraïda per al grup que el toca... i per a l'oient que el pateix!).

I ja en fa gairebé 10 anys. Enregistrament analògic en quatre pistes amb la mítica Fostex. Diria que tots els instruments i la veu van ser enregistrats passant per la pedalera d'efectes Korg A5 (un meravellós aparell que encara fa servei). Les dues boniques fotos són a Barcelona l'any 1999.

Perfect Strangers 1999

dimarts, 16 de setembre de 2008

Ha mort Richard Wright



Ha mort Richard Wright. No pertanyia a l'èlit de virtuosos del teclat com Keith Emerson, Rick Wakeman o Jon Lord però la seva contribució al so de Pink Floyd era bàsica. Un home creatiu, es va trobar a Pink Floyd en una postura similar a la de George Harrison dins dels Beatles: va haver de conviure amb dues personalitats molt fortes com són Waters i Gilmour. A banda de la reunió de Pink Floyd l'any 2005, Wright havia col·laborat recentment amb David Gilmour i són especialment recomanables els dos darrers llençaments en directe de Gilmour amb Wright a la banda, Remember That Night: Live at the Royal Albert Hall i Live in Gdańsk.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Reunió del 2005: Perfect Strangers

PIC06619

Darrera cançó que penjo de la reunió del 30 d'octubre del 2005. En aquest cas la banda fa la seva particular versió del clàssic de Deep Purple "Perfect Strangers", amb un tempo notablement més lent i un tractament entre Black Sabbath (per la pesadesa de l'arranjament) i Faith No More (per la manera com toco el baix?). El meu cosí agafa els millors ingredients de les maneres que tenen de tocar aquesta cançó tant Blackmore com Morse, i el Joan toca sense plats i com en el cas del Uaishtabu podríem dir que no li fan cap falta (la fotografia és del dia abans).

Com en el cas del Uaishtabu, els instruments són de la sessió del 2005 i la veu és del passat 7 de setembre.

Perfect Strangers 30.10.05 veu 07.09.08

dilluns, 8 de setembre de 2008

Reunió del 2005: Uaishtabu

Perfect Pair - Barcelona 2005



A la reunió que vam fer a l'octubre del 2005 a Barcelona, vam enregistrar dues sessions. La primera, com era d'esperar, va estar plena d'errades. La segona, l'endemà, va sortir força millor però jo no tenia equip de veu i per tant no vaig poder cantar. Vaig enregistrar el grup amb un micro d'ambient i com que el vaig posar centrat entre l'amplificador de guitarra de l'Edu i el meu, a la gravació tenim un instrument a cada canal i la bateria enmig. Sempre hem pensat que era una llàstima que no hi hagués veu. Fins ara.

He agafat l'enregistrament del 2005 i hi he afegit veu de la millor manera que he sabut per fer que quedés natural dins del so de l'habitació on vam tocar, sense que soni com un afegit posterior. Crec que el resultat és força bo.

Aquesta cançó és el Uaishtabu, que correspon a la darrera etapa de la banda, just abans de deixar-ho córrer. La vaig compondre tot sol però vaig acabar de donar-hi la forma definitiva una tarda que la vam treballar el Joan i jo al local d'assaig. Té tots els ingredients de Perfect Pair: una mica de metal, un toc progresiu amb el temps (el compàs), i una mica de punk. Cal destacar que aquest dia el Joan tocava amb un kit de bateria sense plats. I gairebé no es nota! Meravellós.

Del Uaishtabu es pot sentir una versió "d'estudi" del 2001 a la nostra web de Myspace.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Fèiem punk i no ho sabíem

Boomp3.com
Això és arqueologia. Probablement és de finals del 1993. Quinze anys ens contemplen. Una de les meves primeres composicions. Aquest enregistrament m'agrada especialment perquè se sent perfectament la pista de baix del meu cosí i perquè té un dels pocs exemples del meu sistema de fer un solo tocant tot notes falses (quan la barra de progressió arriba a la lletra i). Els sons de guitarres són sensacionals. Enregistrat amb una Fostex X-26 (per cert, n'he de comprar una de nova). Ara no podríem treure aquest so. Pretenia ser hard rock clàssic però setint-ho ara (el solo cacofònic, sorolls al mig de la cançó, el final...) m'he adonat que érem punk i no ho sabíem!

dimecres, 3 de setembre de 2008

Nou enregistrament: Ain't No Love in the Heart of the City

Ain't No Love in the Heart of the City - Perfect Pair 02.09.08 by ferran-nogues

El meu cosí em va enviar un enregistrament amb guitarra acústica de la cançó "Ain't No Love in the Heart of the City" per posar-hi veu. Així com quan era més jove no m'importava cantar cançons conegudes i cantades per grans intèrprets, actualment em fa molt de respecte (tot i que crec que canto millor ara que quan tenia 20 anys). La veu principal ha estat la primera presa i l'he deixada tal qual, feta en una única presa i sense talls.

Després he tret toooot l'equip de la Cort amb el GR-33 per posar-hi un Hammond (té un so de Hammond cru molt bo) o un piano, m'he barallat amb la guitarra perquè no li dóna la gana d'afinar i he acabat trencant una corda (la primera des de 1993, probablement!), total, que he acabat fent el que no volia fer: un solo de guitarra. L'he fet amb la Fender i un programa del KORG que és a pel amb un toc de reverb. He mirat de fer un solo curt i auster perquè és el que demana la gravació. Per cert, el treball de guitarres del meu cosí és una delícia.

Pel que fa a la composició, de Michael Price i Dan Walsh (1974), probablement la millor versió sigui la de Whitesnake però és curiós sentir la versió reggae d'Al Brown.